Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Sense pèls a la llengua

Carles Cortés

El que sé de mi

10

Presentación del libro lo que sé de mí, de Antonio García Miralles Rafa Arjones

El coneixement d’un mateix –també podem anomenar-lo autoconeixement– requereix honestedat i sinceritat amb una dosi d’esperit crític i de contrastació a la mirada exterior dels altres. És evident que aquest no és un procés fàcil que en algun moment de la nostra existència ens plantegem. Diuen que és una marca de fer-se gran, perquè arriba un moment de la teua vida on decideixes fer balanç i observar les virtuts i els defectes que han construït el teu jo al llarg del temps. Una mena de resum crític de les teues vivències i experiències, on els episodis positius contrasten amb els que no han sigut tan bons. L’escriptora Marguerite Yourcenar afirmava que l’autèntica data de naixement d’un individu es produïa quan per primera vegada projectem una mirada intel·ligent sobre nosaltres mateixos.

Davant d’aquesta afirmació, en el meu cas, no sé ben bé quan vaig nàixer. És obvi que el meu cos i la meua ment tenen un punt de partida en el moment del part. Sabeu que vaig descobrir un dia que mentre jo naixia físicament, l’amic Antoni Miró pintava un quadre que es deia “Enllumenament” on hi ha la imatge d’una dona en el part? Quines casualitats té la vida, no? Però torne al punt de partida, som persones reals a partir del moment que tenim consciència d’un mateix? I si tardem mitja vida a fer-ho o no ho fem mai? Em sembla que la nostra consciència arriba prompte, encara que l’autoconsciència amb un esperit crític necessita d’una maduració personal que de vegades tarda en arribar. La maduresa s’observa, per tant, quan som conscients també de les nostres incorreccions i les assumim amb valentia i amb voluntat constructiva. Una evidència que el poeta Paul Valéry va saber expressar amb aquesta sentència: “el que és més característic en un individu i el que sempre s’acompleix és la possibilitat que la seua història es desenvolupe de forma imperfecta”.

Com que encara no em considere suficientment preparat per parlar de mi mateix –potser no soc tan gran com de vegades em considere–, avui vull referir-me a una publicació introspectiva que dimecres passat es va presentar en el Club Información. “El que sé de mi” és el títol del testimoni directe d’Antonio García Miralles dels anys 1959 al 1983. Estem davant d’un dels polítics “de raça” que va protagonitzar la transició democràtica al nostre país com ningú: dirigent del PSPV-PSOE des que es va fundar, diputat al Congrés en tres legislatures consecutives, president del mateix partit, senador durant 12 anys, diputat a les Corts Valencianes durant 20 anys i president d’aquestes durant 13 anys. El volum presenta la transcripció de sis entrevistes que el professor Francisco Sevillano Calero va fer al protagonista i que, de manera minuciosa i professional va fer Miquel Cruz. 

Vaig tenir la sort de ser testimoni del procés de construcció d’aquest llibre autobiogràfic. Havíem rebut l’encàrrec en la nostra Universitat de dissenyar l’exposició Nosaltres. 30 anys de l’Estatut d’Autonomia. Encetàvem un nou equip rectoral amb aquest treball que van comissariar el mateix Sevillano Calero i la col·lega Nuria Fernández i que el personal del Museu de la Universitat d’Alacant va saber produir de manera excel·lent. La inauguració va ser a finals de 2012 i va servir de punt de trobada de polítics de l’origen de l’Estatut entre els quals es trobava García Miralles. Aquell va ser el punt inicial del projecte que ara s’ha presentat i que recull de primera mà un testimoniatge d’excepció com el del seu protagonista.

Sabíeu que uns mesos després vam inaugurar la mostra a les Corts Valencianes amb petició d’un grup polític conservador –que aleshores tenia la Presidència– que es retirara? Recorde la visita ràpida que férem als panells amb una tensió que ens portava a la dels orígens de l’època que retratàvem. Definitivament, alguns polítics del nostre país no entenen que recordar el passat és l’única manera d’aprendre per millorar la nostra societat. No cal citar noms perquè m’entengueu i, sobretot, perquè de qui vull parlar ha furgat en la seua memòria per transmetre’ns la seua experiència. He de lloar l’actitud de García Miralles; la seua insistència ha estat, sense dubte, el motor d’aquest projecte. I que pensara en la Universitat d’Alacant per a depositar la seua visió del món d’aleshores ens honra. No debades som capdavanters en la recuperació de la memòria històrica. 

Sabeu que des del 2004 el projecte Arxiu de la Democràcia ha recollit més de 2 milions de documents –publicacions, objectes, fotografies, documents personals–, procedents d’unes 300 donacions diferents, en tots aquests anys? Visiteu el seu portal digital i accedireu a l’allau de documents que són testimoni del nostre passat més imminent. “El que sé de mi” s’afegeix a aquesta iniciativa com un compendi de records i d’impressions sinceres d’una persona excepcional que, tot i formar part de les batalles i les petites revolucions d’aleshores, ha decidit fer-nos un regal per a compartir-lo. Antonio García Miralles sembla haver fet cas de la sentència de Paul Valéry, parlar de tot, de les victòries i de les derrotes. Perquè els humans som imperfectes però volem aprendre i créixer. Aquesta és l’essència d’un llibre imprescindible per a conéixer la nostra història recent.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats