Poden ser escriptors els robots? Vam deixar la ploma en tinta per l’ordinador: és l’hora que ens substituïsquen del tot? Ara fa deu dies va tenir lloc a la Biblioteca Pública de Segovia una taula redona, organitzada per CEDRO, sobre el paper de la intel·ligència artificial en el sector editorial. Una activitat, com tantes que organitza el Centro Español de Derechos Reprográficos, que dins dels seus objectius de defensar i gestionar de forma col·lectiva els drets de propietat intel·lectual que es deriven de la utilització secundària de les seues publicacions, pretén conscienciar la societat actual del paper que tenen qui es dedica a l’escriptura, a l’edició i a la traducció, principalment. La participació dels escriptors Carme Riera, Javier Sierra i Nuria Barrios va servir per a encendre un debat que tenia com a títol “¿Robots escritores? Crear en tiempos de algoritmos”.
Sabíeu que la paraula “robot” és originària del txec i significa servilisme o treballs forçats? Així, l’autor d’aquell país, Karel Čapek, la va usar per primera vegada en l’obra de teatre R.U.R (Robots Universales Rossum). Més de cent anys de la seua aparició, la vigència de la seua existència i la seua condició és més present que mai. Diverses investigacions han intentat substituir l’acció humana per una eina mecànica que, programada amb un objectiu concret, solucione diverses actuacions no sempre fàcils per la destresa de l’ésser humà.
És possible pensar que la intel·ligència artificial puga produir, per exemple, una novel·la? Segons es va comentar en la taula redona, els participants, comentaren que sí: ja tenim màquines que generen continguts a partir d’altres existents. És obvi que és una opció, però mai es podrà substituir la creativitat de les escriptores i dels escriptors. Caldria, per tant, matisar que entenem per “creativitat”, això és, la generació o posada en relació d’idees originals i potencialment útils en qualsevol camp. Un procés on participen, a parts importants, la intuïció i la memòria.
Pensem que un “robot” o una màquina programada podria haver escrit una novel·la com Ulisses de James Joyce? Potser el nostre alumnat de matèries literàries, si els donem a llegir algun dels seus fragments, podria comentar que sí, que és producte de la intel·ligència artificial perquè no l’entén. L’obra de Joyce –aquella del qual tanta gent en parla sense haver-la llegit– té uns elements estilístics innovadors i alhora complexos que la fan única. Jo he tingut la paciència de comentar-la i analitzar-la en alguna de les meues classes. La sinceritat d’alguns dels seus lectors ens fa entendre la dificultat de la seua lectura, com és el cas de l’escriptor Jorge Luis Borges: “Confieso no haber desbrozado las setecientas páginas que lo integran, confieso haberlo practicado solamente a retazos”. Ningú pot sospitar que les més de tres-centes pàgines d’un únic monòleg interior –producte de la narració literal de l’autor del que li venia al cap sobre el protagonista– són producte d’una eina no humana. Només la creativitat d’una persona pot produir un trencament dels cànons estilístics, narratius i temàtics com el que trobem en aquesta novel·la publicada el 1922.
Siga com siga, no podem negar el que és una realitat. Tenim màquines ja preparades per a generar textos que semblen escrits per humans, encara que no puguen oferir un grau suficient de creativitat que provoquen la innovació o la superació dels models literaris. Un debat interessant que, si atenem a la uniformització creixent de la producció literària, ens ha de preocupar. La indústria editorial ha avançat en un procés d’automatització en la presa de decisions que arracona molts dels seus treballadors més qualificats que sempre havien apostat per l’experimentació i la descoberta de noves veus literàries que feren avançar els models existents fins aleshores. Una mena de “sentit comercial” que no arrisca, que defensa la continuïtat, l’opció per obres que no trenquen esquemes ni cànons i que puguen ser del gust de les majories. Els lectors es converteixen en uns consumidors que perden la diversitat de l’oferta literària en benefici de la seguretat d’una demanda. Es deixa de banda la creativitat, la innovació, per un producte dòcil i continuista.
Per tot això, el debat plantejat té una difícil resposta i interpretació. Davant de l’evolució conservadora del mercat editorial, les escriptores i els escriptors no troben suport a la seua voluntat de transformació dels cànons. Si volen aconseguir una eixida per al seu producte, no poden lluitar contra la tendència que els marquen, en tant que no tenen suport, en tant que els grans editors han prescindit de qui arriscava en les seues propostes. De moment, tenen qui escriuen obres dins de les limitacions que marca el mercat. Potser algun dia incorporen eines d’intel·ligència artificial que els oferisca el mateix producte que, a més a més, no els reclamarà drets d’autor? Sé que la meua qüestió pot semblar estranya, aliena a la nostra realitat. Però no ho era també l’obra de Karel Čapek en el seu moment? Tant innovadora i avançada en el seu temps com la novel·la de Joyce. No en tinc cap dubte: el repte continua.
