Ximo Puig i el seu partit han proclamat que en esta legislatura es completarà la “Llei Abolicionista de la Prostitució”. Lloable intent. Res a objectar, sempre que tinguem en compte que s’està enmig d’una pugna, ideològica i política, sobre el tema, i, per tant, sobre el control de les actuacions i moviments al voltant de la qüestió. O siga: qui dirigeix?, i qui, en conseqüència, proposa el que s’ha de fer?
Com tot açò cau dins l’àmbit de transformació de la societat, són els moviments i grups progressistes, anomenats d’”esquerra”, els principals propulsors i animadors. I, aquí, els dos principals grups polítics, òbviament, són el PSOE i Unides-Podem. En disputa per la supremacia o hegemonia dintre de tals moviments. Uns preferentment per l’abolicionisme, els altres entre l’abolicionisme i el regulacionisme.
Vaja per davant que, a Espanya, mai no s’ha reconegut l’existència de la prostitució, s’ha vingut fent el que hom diu “la vista grossa”, considerada alegal (fins i tot en l’era nacional-catòlica del dictador Franco), cadascú que campe per on puga, realitat que ens delata i ens recorda les dificultats per enfrontar el problema. I vaja per davant que la prostitució és una forma de violència cap a les dones, que no hauria d’existir.
Hem de permetre la violència cap a les dones? És clar que no, i la prostitució ho és. Com igualment violència és no garantir ni promoure el “dret de residència” i “permís de treball” a les migrants o demandants, com també violència és estar incapacitat o no disposar d’una renda mínima per a subsistir. Pot ser que estes realitats siguen causa i motiu de l’entrada de moltes persones en la prostitució. Per a què el punt principal, l’abolició de la prostitució, no es quede en una mera proclamació benintencionada, s’haurien d’atacar i complir els altres dos punts, és a dir, donar drets i papers, a més de possibilitar mitjans de vida als afectats/des, per a trobar nous treballs i ocupacions.
I ens fa l’efecte que el sistema neoliberal imperant està incòmode davant d’estes qüestions, perquè representen despeses materials i canvis morals, front a les quals coses només veu (o vol adoptar) simplement la postura punitiva, el remei fàcil, que no solventa la qüestió: el càstig, perseguir i multar, com a principal forma d’abolir la prostitució.
Millor seria proclamar que s’inicia un procés d’intent d’”erradicació” de la prostitució, reconeixent la realitat present, prèvia informació i formació general, buscant la reinserció laboral i la restitució de la dignitat dels afectats/des. Perquè posar en lleis la normativització d’una activitat no significa beneir i justificar violències, ans al contrari, és tractar de no permetre-les. I, en eixe marc, possibilitar i viabilitzar eixides i solucions a la prostitució. Les persones ho necessiten.
