No teniu la sensació d’estar tota la vida en contínua avaluació? Les amistats, la família, els col·legues del treball, ens observen, ens valoren i ens jutgen. Cada pas que peguem, cada canvi que fem, cada novetat que descobrim, es veu sotmesa al seu comentari. I nosaltres, testimonis silenciats de les seues opinions, defensem que forma part de la nostra decisió. Vivim en una època marcada per la manca de privacitat, on cada acció troba el seu ressò a través del món digital. I sí, és cert, podem mentir i oferir una imatge nostra desitjada o inventada, perquè sabem que de segur que algú, a través de les xarxes socials, estarà espiant el que fem públic. Potser algunes persones viuen amb crisi aquesta continuada exposició que no deixa de ser sinó una acció voluntària que podem frenar amb la desaparició d’aquestes plataformes. No obstant això, l’ésser humà sempre ha tingut la tendència a examinar i a avaluar els altres. D’una amiga o amic, sempre s’espera la seua opinió, ben cert, però de vegades pot cansar-nos haver de justificar cada porció d’intimitat que apareix com a novetat.
És el mateix que pot sentir l’alumnat de qualsevol nivell educatiu. Així, bona part de la nostra vida hem estat formant-nos per a ser examinats i demostrar que havíem assolit el nivell de competències en la matèria fixat d’avant-mà. “Sempre d’exàmens!”: quantes vegades haureu pronunciat aquesta afirmació. Ben cert és que els intents de renovació pedagògica han anat conduint el nostre sistema educatiu cap a maneres d’avaluar més justes i igualitàries. En l’àmbit universitari on sempre m’he mogut, la convergència europea que va significar el pla Bolonya promovia l’avaluació contínua de l’alumnat com el més apropiat.
Un sistema que representa que la qualificació final de l’alumnat en el curs no siga exclusivament a partir de la nota obtinguda en un examen final, sinó que ha de reflectir algun tipus de mitjana en totes les activitats realitzades durant el curs. Aquesta és la indicació que es veu reflectida en les noves guies docents de les assignatures universitàries, però la realitat és una altra. Així, per exemple, el treball burocràtic incessant del professorat del nostre país –sotmés a processos continus d’acreditació i de consecució d’activitats docents com la direcció de treballs de final de grau o d’altres– provoca l’extensió de fórmules d’avaluació antigues com els exàmens tipus test.
Així, en disciplines pràctiques on caldria comprovar les competències de l’alumnat amb proves més interactives, podem observar com la fórmula d’avaluació d’una part del professorat se centra en les marques amb un llapis en un formulari digitalitzat. Un alumnat expert en la tècnica dels tests pot tenir una puntuació superior de qui coneix millor la teoria i la seua consecució pràctica. Ben cert és que la resta de la qualificació procedeix de diferents ítems que van afegint-se a mesura que presenten treballs o pràctiques dins d’un portafolis o contenidor d’activitats, però la resolució final a partir dels qüestionaris digitalitzats trenca tot esperit d’una avaluació que tinga en compte la progressió real de l’alumnat durant el temps que dure l’assignatura.
Quin és el problema del nostre sistema universitari? El primer, el nostre sistema continua sense adaptar-se a la normativa europea de 3 cursos de grau més 2 de màster. També tenim grups molt nombrosos d’estudiants que impossibiliten un seguiment real de la seua progressió. El manteniment de les convocatòries d’exàmens en gener i juny –un anacronisme heretat de l’antiga mentalitat– força a un sistema tradicional d’avaluació: hi ha matèries que acaben la docència en octubre i han d’esperar fins a gener a tenir la prova final. Finalment, el segon factor és la manca d’un canvi d’actitud cap al procés d’aprenentatge que implica un rol més actiu de l’alumnat. Una tendència que hauria d’anar progressant des dels estudis de primària i de secundària però que no sempre es produeix.
Escrivia Herta Müller, que va ser guardonada amb el premi Nobel de Literatura el 2009, que “descobrim com tot està lligat sense remei amb tot i que tot depén de tot”. Quanta raó en unes paraules que podem aplicar a la metodologia de l’avaluació contínua. Cada acció de l’alumnat a l’aula ha de ser tinguda en compte en la progressió dels seus coneixements. Potser per això hem de resignar a ser observats i analitzats en la nostra vida quotidiana. El problema naix quan qui ens valora no té la condició de ser mestre nostre ni hem demanat ser avaluats. Perquè la llibertat de cada individu acaba on comença la dels altres. Us ho dic ben clar: estic cansat de sentir-me en un examen continu per les meues accions i decisions. Us passa el mateix? Potser és el moment de queixar-nos i de demanar respecte per cadascú de nosaltres. Coses de la vida.
