Quantes vegades hem escoltat: què bé viu el professorat! Dos mesos de vacances a l’estiu, les festes de Nadal i de Pasqua i tots els ponts de l’any... I unes poques hores de classe al dia i cap a casa! Quant desconeixement tenim dels responsables de l’educació dels nostres fills i de les nostres filles! En els últims mesos he visitat uns quants instituts de les nostres comarques i us puc assegurar que parlar amb el professorat i l’alumnat et fa entendre la importància de l’educació secundària. No és que deixe de banda els cicles de primària, en absolut, però em permetreu que avui em centre en aquests grups.
D’ençà de la implantació de l’ESO el curs 1996-1997, la realitat de les aules dels instituts va canviar considerablement. De sobte apareixien dos cursos amb alumnat entre 14 i 16 anys que eren obligatoris per a tothom i restava l’anomenada “selecció natural”, això és, l’opcionalitat que en l’anterior BUP hi havia. Es creava un pont entre l’antiga EGB, d’on procedien els dos primers cursos de l’ESO (anteriorment anomenats 7é i 8é d’EGB) i es reconvertien els antics 1r i 2n de BUP (ara com a 3r i 4t d’ESO). Tot plegat per donar peu als dos cursos finals del batxillerat (anteriorment 3r de BUP i COU) o als cicles formatius de grau mitjà.
No tinc la intenció de valorar el canvi que es va produir en el sistema educatiu del nostre país. De segur que tota transformació té els seus detractors i defensors. Siga el que siga, és la realitat que tenim i on breguen cada dia els docents que veuen una quantitat ingent d’alumnes en les classes: els uns, amb ganes d’aprendre; els altres, sense cap estímul. Sabíeu que tenim al nostre país quasi dos milions de persones en les aules de l’ESO? No parlem, per tant, d’un col·lectiu xicotet, ben al contrari, estem davant d’un dels grups més importants i bàsics per al futur de la nostra societat.
És cert que a l’igual que en l’alumnat, en el professorat podrem trobar diversos nivells de compromís i de dedicació al seu treball. Per això, en algunes ocasions, alguns prejudicis contra el professorat de secundària s’han basat en l’anècdota puntual d’un professor o d’una professora poc rigorosa en el seu treball. Del coneixement in situ dels últims mesos, us puc assegurar que tinc una imatge ben allunyada d’aquestes crítiques. Quan he visitat els centres per parlar-ne de les meues dèries –redacció, literatura contemporània, comunicació–, m’he trobat un públic que escoltava interessat motivat per un professorat que prèviament els havia creat les expectatives suficients. He contemplat centres amb programes docents innovadors, projectes d’animació lectora, programes d’integració a la diversitat i, fins i tot, experiències audiovisuals que intenten sensibilitzar contra el canvi climàtic i la destrucció del nostre entorn. Comproveu-ho vosaltres mateixos en el curtmetratge realitzat a l’IES Montserrat Roig d’Elx, de la mà de les professores Marina Martínez i Empar Pérez i dels professors Ivan Gisbert i Fernando Linares: “Tardarà a arribar” #UnSpotParaDecirStop. Busqueu-lo en línia, us agradarà veure el treball.
Quin és el secret que he observat entre aquest professorat? Creure el que fan, gaudir amb el seu treball. Sí, d’acord, alguns d’ells van fer carreres pràctiques o destinades a l’alta investigació: matemàtiques, químiques, per exemple. En el seu lloc, han entrat a formar part del cos docent de secundària on han d’explicar una base mínima dels seus coneixements, un percentatge reduït de la saviesa que van acumular en la seua carrera universitària. Han hagut de transformar un coneixement que havien aprés per passar a ser educadors d’uns joves en un moment clau de la seua vida. Chapeau! En alguns casos la reconversió ha sigut magnífica, brutal.
Escrivia la Isabel-Clara Simó –disculpeu-me que una vegada més la cite, però aquests dies hi treballe, sobre textos inèdits seus– que “no es pot ser feliç si no són felices les persones amb qui convius”. Quanta raó en una escriptora que, a més de la seua carrera literària, va ser professora de secundària de filosofia i d’anàlisi del discurs en la Universitat Pompeu Fabra. No sé si amb aquestes paraules es referia al món docent, però és obvi que, davant la gran família que és un institut o una universitat, si li férem cas, tots seríem més feliços i aprendríem més. D’això, no en tinc cap dubte. Això és, per tant, l’autèntica felicitat: el fet de compartir-la.
