Deia l’escriptor de l’Empordà Josep Pla que “el meu país és aquell on, quan dic bon dia, em responen, sí, sembla que fa bon dia”. Ben cert és que la manera de saludar-nos marca les diverses formes lingüístiques, tot i que, entre les llengües romàniques, les diferències són mínimes: bon dia (català), buenos días (espanyol), buon giorno (italià), bonjour (francés), bom dia (portugués), buna dimineata (romanés) o bon jorn (occità). Una bona manera de trencar el silenci i iniciar una conversa amb el nostre interlocutor. Fa temps vaig llegir un estudi fet des de perspectives sociològiques de la importància de la salutació com un símbol d’identitat grupal; el seu autor era Alberto Conde Flores de la Universidad Autónoma de Tlaxcala de Mèxic. Així, vaig entendre que els humans necessitem, a través de llenguatge verbal o corporal, concretar un acte simbòlic que integra els membres d’un grup. Alcem la mà o la donem i diem “bon dia”, perquè així recordem als altres que ens coneixem, que tenim una relació en comú i, sobretot, que formem part del mateix col·lectiu. Fascinant, no ho trobeu?
Així és com vaig entendre la importància d’una persona entranyable per a un equip esportiu de la meua ciutat que celebrava el seu 75é aniversari, l’Agrupació Esportiva Español, i que retia homenatge al seu company més veterà: Antonio Gisbert Piñol –o “Dix” com és conegut–. I com, amb el seu mestratge, els membres actuals es reconeixen per l’expressió “bon dia, com va tot?” per esperar la resposta dels altres “bé, com sempre”. Una anècdota que em contava un dels seus membres actuals, Eneas González Ferri, que ressaltava l’esperit de camaraderia que sempre ha presidit la relació entre ells. Sabeu que Dix no ha jugat mai al futbol i que, als seus 89 anys, continua portant els comptes del club i gestionant la venda de loteria que els permet el seu finançament? Una realitat que ell, entre altres, ha fet possible i que durant aquests dies es pot conéixer a través d’una exposició que ha generat la Regidoria d’Esports d’Alcoi i que es pot veure al Centre Comercial Alçamora d’aquella ciutat.
Siga com siga, els 75 anys del club són la memòria de la nostra història més pròxima i íntima. El seu naixement, l’any 1946, es produïa en els anys de postguerra en una ciutat humiliada per la derrota del conflicte civil que intentava renàixer de les seues cendres i recuperar el lideratge que el teixit industrial havia tingut des de finals del segle anterior. Aquell mateix any el CD Alcoyano jugava en Primera Divisió nacional –una única temporada, encara que hi tornava en la temporada 1947-1948–. Ha quedat per sempre en l’argot popular l’expressió “tindre més moral que l’Alcoyano”, un mena de cant local a la voluntat d’esforç contra els moments difícils i que sintetitza l’orgull de la ciutat, tant a nivell esportiu com general en la seua idiosincràsia.
Ara és el moment de recordar el conjunt de persones que han format part d’aquest petit club que ha sabut fer un relleu generacional, amb la presència constant de Dix, i la presidència actual de Jorge Serra. Com afirmava el company Eneas González, “en l’AD Español, som una família”. Aquesta identificació dins del club em serveix per a entendre la necessitat dels humans de viure en un col·lectiu, de trobar símbols o elements que ens recorden que pertanyem a un grup concret. En un moment de desaparició de les identitats davant de la globalització que es veu fomentada per l’ús de les tecnologies digitals, cal recordar que sense individus i els seus punts d’interrelació perdem l’essència de la nostra espècie. Sí, tenim un existència pròpia, però necessitem de la resta per a créixer i desenvolupar-nos.
El teixit associatiu de la nostra societat és llarg i intens. Les valencianes i els valencians sempre hem estat un bon exemple per al nostre entorn. Quin no forma part d’una entitat de festes, associació amb finalitats culturals, club esportiu o grup que en moltes ocasions heretem de pares a fills? Per això mateix, cal defensar amb orgull que pertanyem a alguna d’aquestes entitats i que, com en el cas de la salutació inicial del meu article, si recordem l’afirmació de Josep Pla, quan diem “bon dia” i ens responen igual, sabem que estem en la nostra terra. Voler afeblir una cultura comuna amb una delimitació geogràfica amb finalitats polítiques esdevé d’una mediocritat i alhora crueltat indigna. Som una mateixa terra perquè tenim una mateixa manera d’entendre el món i una llengua comuna que ens agermana: les llengües com a vehicle de comunicació i d’unió. Compartim així el luxe de tenir entitats com l’AD Español que camina decidit cap al seu primer centenari. Felicitats!
