He tornat a renàixer. Anem per parts. No cal que us diga que aquesta expressió l’usem en sentit figurat per a expressar la sensació de tornar a la vida, això és, de redreçar el teu dia a dia. La meua afirmació no és cap innocentada, atenent que demà és 28 de desembre: el dia dels Sants Innocents. Coneixem la història bíblica que explica els patiments i la mort de persones innocents: el dia que el rei Herodes va ordenar matar tots els infants de menys de dos anys per a desfer-se de Jesús. Sabíeu que l’origen es troba en les festes que els romans dedicaven a Saturn? Les saturnals eren els dies en els quals els esclaus tenien més llibertat i se’ls permetia fer-se bromes de totes classes. Ves per on, la cultura popular ha acabat convertint la celebració en un dia en el qual es penja als ingenus un retall amb figura humana a l’esquena i no se n’adonen, com també podem inventar-nos diverses contalles que sembla veritat. Després tornaré a parlar-vos de Saturn, un planeta que aquests dies es veu en el nostre cel.
Però tornem a la meua intimitat: aquests dies, com a culminació d’un any que acaba, he refet gran part de les meues creences. En aquest tipus de reflexions semblem acceptar que ja tenim una edat i que, després del balanç, cal fer els canvis que consideres. Podeu estar tranquils, no us contaré intimitats que reserve per les persones més pròximes, però em sembla que per fi he entés el poder que tenim les persones: estimar. Si estimem els altres, siguen o no del nostre interés, reforcem la vinculació que tenen amb nosaltres. L’individu se sent col·lectiu i així, ningú es pot sentir sol. Jo mateix m’he sentit sol en moltes ocasions: estàs envoltat de moltes persones però no et trobes alié a la seua realitat. Ara ja no, em sent amb la millor companyia possible: jo mateix.
Reprenc la referència al planeta que rep el nom del déu romà equivalent al grec Kronos. A partir del dia 21 vam poder observar al nostre cel la seua conjunció astronòmica amb Júpiter sota la constel·lació d’Aquari. Una alineació que coincidia amb la proximitat de Venus i la contemplació de la lluna plena. Més enllà de la realitat física d’aquesta localització planetària entre astres visibles i lents –Júpiter tarda més d’11 anys en donar la volta al Sol i Saturn, més de 29–, les interpretacions astrològiques –de més difícil contrastació– han apuntat al naixement d’una nova era per a la humanitat: l’era d’Aquari. Si us considereu “dotors” –he de reconéixer que tinc una passió personal per aquesta paraula tan nostra–, això és, tastaolletes o encuriosits per allò desconegut, haureu pogut llegir explicacions de tota mena: encetem una etapa per al nostre planeta que acabarà el 2199 i que marcarà un nou ordre mundial on les ciències, les comunicacions, les relacions socials tindran un paper essencial.
Siga com siga, ens trobem a la fi d’un any. És hora de fer balanç i el pretext de l’alineació planetària m’ha servit per a comprendre quant d’infinites poden ser les interpretacions que els humans donem al nostre entorn. On no arriba la ciència i l’experimentació, naix la reflexió, la intuïció aplicada a les qualitats desconegudes de la nostra espècie. Així, per exemple, sempre havia sentit que només utilitzem el 10% del nostre cervell, però fa poc vaig llegir un estudi britànic que desmuntava aquesta rumorologia que arribava a posar en boca d’Albert Einstein l’afirmació originària. Potser l’èxit d’aquesta afirmació siga el seu grau d’atracció i la possibilitat d’oferir un potencial enorme per a millorar com a espècie. El que és obvi és que tenim un cervell amb més possibilitats del que coneixem en l’actualitat.
Per tant, fem previsions desitjades, en tant que no podem conéixer si s’acompliran o no. Si l’alineació esmentada pot tenir alguna conseqüència electromagnètica en la nostra dimensió, siguem utòpics i projectem la nostra voluntat. És així com s’ha creat en mi la voluntat de renàixer. Sí, vaig nàixer, com anomenen, sota el signe d’Aquari, per això demane a la constel·lació que em representa aprendre de les meues errades, no tenir por en aprendre i, si m’equivoque, demanar disculpes. Perquè l’antídot que la nostra terra necessita és estima i afecte, comprensió i igualtat. Tot plegat per acabar amb les injustícies, la subjugació de les persones sense més. Perquè la universalització de la nostra espècie no siga solament compartir virus i altres pandèmies, perquè tornem a nàixer i tinguem totes i tots una freqüència d’harmonia i equilibri. Digueu-me utòpic, però avui faig meues les paraules de la Utopia de Tomàs Moro: “si l’honor fora rentable, tot el món seria honorable”. Paraula de pensador!.
