Diuen que una generació literària es configura quan desapareix l’anterior i, a poc a poc, apareixen altres veus que imposen el seu estil amb nous recursos i una manera distinta d’entendre la literatura. Si aquesta consideració és correcta, hem d’estar molt prop de tenir una nova generació en les lletres en català de la nostra terra. Ara fa dos anys ens deixava l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, fa unes setmanes, la poetessa valenciana Fina Cardona i, dijous passat, la narradora de Manacor Maria Antònia Oliver. Formava part d’una generació d’autores que recuperaren la llengua que compartim catalans, illencs i valencians en un moment clau de la nostra cultura: la recuperació democràtica i la normalitat literària de finals del segle XX fins als nostres dies.
Al costat d’altres autores com Simó o Carme Riera, van fer-nos entendre, com a alumnes de secundària –en el meu cas, de BUP i COU–, que es podia utilitzar la llengua més pròxima, la pròpia variant dialectal, com a part d’un model estandarditzat formal. El registre col·loquial, a partir de la veu dels seus personatges, era més viu que mai en uns textos que, com en el cas d’Oliver, buscaven la fugida de la realitat a partir de societats inventades, com una mena de distòpia de la nostra terra. Era la nostra aportació al que més enllà de l’Atlàntic rebíem com a realisme màgic, això és, la fusió entre la quotidianitat i la ciència ficció, en tant que coneixíem històries tan originals com les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) on amagava la seua Manacor de naixement, El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976) o Crineres de foc (1985). Però sobretot, la Maria Antònia va destacar en les novel·les de base psicològica com Joana E. (1992) o la més recent Tallats de lluna (2000), que aportaven la visió de la solitud dels seus personatges enmig d’un medi que els era contrari a la seua llibertat.
Oliver sempre va ser prop de nosaltres. En diverses ocasions va participar en activitats que organitzàvem per a l’alumnat de la Universitat d’Alacant. Diverses xarrades, participació en cursos d’estiu com els de la Seu Universitària de Cocentaina dels anys 90, taules redones en la FNAC, entre altres, en un moment vital per a ella de gran dificultat. El seu marit i company literari, Jaume Fuster, havia mort l’any 1998, tot just ella iniciava els seus problemes de salut que la portaren a un transplantament de cor. Una intervenció que li allargaria 25 anys la seua existència i que, ves per on, permetrien que Maria Antònia visitaran en tantes ocasions la nostra Universitat. Amb Jaume Fuster va compartir uns anys intensos de recuperació de la normalitat literària en català, des de la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la participació activa en el I Congrés de Cultura Catalana.
Una passió per la cultura que compartim i per reflectir la societat on vivim a través de la seua literatura, tot i que el seu silenci dels últims anys, ha deixat la seua empremta entre nosaltres. Així, recordem el que van representar col·lectius d’escriptors com el d’Ofèlia Dracs on ella va participar activament i que va permetre la incorporació d’allò que s’anomenava “literatura experimental” en les nostres lletres. La literatura eròtica, de misteri o policíaca, entre altres, entrava de ple en el nostre mercat editorial. Una tendència que Oliver va reforçar amb la trilogia de la Lònia Guiu, la seua detectiu privada, que quedarà per sempre en l’imaginari de la nostra literatura.
Amb la desaparició dels referents de la seua generació, ens quedem novament orfes. Podríem entendre que els autors i les autores següents es distanciaran estilísticament d’aquests, però res més lluny, davant del model d’aquestes escriptores, ben cert és que seguirem tenint en compte les seues propostes. Maria Antònia Oliver s’havia refugiat ja feia molts anys a Biniali, un llogaret del municipi mallorquí de Sencelles. Els qui vam tenir la sort de compartir estones amb ella vam descobrir l’essència d’una escriptora que va lluitar pels drets dels escriptors i sobretot per la igualtat de les dones en el món editorial. I sobretot un orgull per la llengua que compartim i per una manera crítica i alhora lúcida sobre la nostra realitat. Per sempre, Maria Antònia, que amb el “vaixell d’iràs i no tornaràs” acabes trobant la ciutat de Montcarrà, d’aquella on vas partir. I que el teu Jaume, al costat de na Mel i d’altres gosses que has tingut t’esperen amb els braços oberts, els que sempre has tingut per la teua gent.
