La ceguesa ideològica

La setmana passada vam escoltar amb estupor les declaracions del portaveu del govern de la Comunitat de Madrid, Enrique Ossorio, sobre l’informe de Càritas que anunciava l’existència d’un milió i mig de persones en aquell territori estaven en risc d’exclusió social, per la falta d’uns ingressos mínims. El polític criticava per exagerat aquest informe en tant que deia que “yo no los veo por Madrid a estos pobres” mentre baixava la mirada cap al terra, com qui diu, “pidolaires pels carrers, no en veig”. No crec que siga un problema de capacitats visuals d’aquest senyor, sinó de ceguesa de classe o ideològica, això és, de no concebre en el seu món, en el seu estatus social, que hi haja gent que quasi bé no tinga ingressos.

No cal esperar informes d’entitats com Càritas per adonar-se de la realitat en tot el país; fa un parell de setmanes, sense anar més lluny, vaig visitar les dependències d’Hisenda a Alacant i, en girar l’edifici, una llarga cua esperava rebre alguns aliments de les oficines que Càritas té allà. Una cua molt més llarga que la que m’esperava davant de l’Administració d’Hisenda, sense dubte. Mai m’havia trobat tantes persones que al migdia esperaven amb paciència el seu torn per obtenir alguna cosa per menjar. En el meu cas, jo els vaig veure, no m’ho han de contar. No tinc cap problema de visió, ni fisiològica ni ideològica. Ma mare em va ensenyar a veure la realitat i no a obviar-la quan no m’interessa. Del contrari, ens mentim a nosaltres mateixos.

Més enllà de comentar la vàlua personal d’aquest polític, com en altres ocasions, la seua actuació m’ha recordat una de les novel·les contemporànies que més em va colpir en el moment de la seua lectura: l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago. La novel·la tracta de l’aparició sobtada d’una nova plaga que provoca que les persones infectades no veuen res més que una superfície lletosa. Una història per oferir una paràbola de la societat actual on l’egoisme marca les persones que lluiten per la seua supervivència. El que em va interessar de la trama va ser com una dona, l’esposa d’un metge, fingeix patir la malaltia per poder acompanyar el seu marit. Així, es converteix en una mena de guia dels malalts i que serveix perquè els lectors reflexionem: quin és el grau de responsabilitat de les persones que veiem la llum en un món de cecs?

Aquesta és la qüestió que tantes vegades m’he fet: com podem ajudar els altres quan veiem que caminen per on no ho han de fer? Quantes vegades hem pogut ser conscients que les persones que estimem s’equivoquen i intentem avisar-los. No sempre són ben rebuts els consells, ja que poden acusar-nos de voler-los influir amb un interés propi. Hem de deixar que s’estavellen perquè aprenguen la lliçó? Hem d’ajudar qui no vol ser ajudat? Quantes vegades m’he sentit maltractat per no sentir-me escoltat, per ser considerat com a tendenciós o per actuar en un pretés interés personal. La conclusió que he arribat és que sí, moltes vegades em sent sol, però qui m’ha escoltat m’ha conegut: sempre actue en bona intenció.

Més enllà de l’experiència personal –disculpeu-me que sempre acabe parlant de les meus pròpies vivències–, és evident que tenim uns representants polítics que semblen cecs, que no veuen més enllà del seu món. Per aquest motiu, entenen la divergència o la diferència de pensament, com un atac, com un intent de manifassejar al que ells diuen. Senyores i senyors polítics, tinguen una mica més d’obertura de ment. Analitzar el nostre entorn i visibilitzar la realitat és necessari per fer front als reptes de la nostra societat. No és qüestió d’ideologies, sinó de servei a l’entorn plural i divers que ens acompanya. I, una petició, no culpen els altres dels problemes de la seua gestió roïna. Accepten la crítica de bon grat i busquen solucions per a la ciutadania. Paraula d’un cec que ha vist abans la llum!

Suscríbete para seguir leyendo