En altres ocasions he volgut defensar i elogiar certes conductes humanes que de vegades queden a banda i no són suficientment valorades per la nostra societat. En aquest cas, us parlaré de la impotència, òbviament sense que la considere una virtut que calga revaloritzar en la nostra quotidianitat. Les nostres llengües presenten dues accepcions sobre el mateix terme; com és evident, no em referesc a les disfuncions genitals masculines que per motius psicològics o físics poden plantejar-se, sinó al sentiment humà davant de la impossibilitat de fer front a un problema. Quantes vegades heu sentit que us falta força o mitjans per solucionar una nova realitat? En quantes ocasions la realitat us ha superat i no heu pogut actuar contra ella?
La primera reacció que oferim davant d’aquesta condició, una vegada hem esgotat les armes físiques o psicològiques que cadascú tenim al nostre abast, és la implementació de la resignació. Això és, abandonem voluntàriament a favor d’un altre o d’una realitat imposada la reacció contrària. Acceptem amb conformitat i paciència una contrarietat o una desgràcia, de manera que ens queda un sentiment fosc i complex de frustració. En moltes ocasions, ens culpem a nosaltres mateixos, ens considerem responsables de la no actuació.
Deia l’escriptora Marguerite Yourcenar que “en el fons de tota gran impotència trobem un sentiment de tranquil·litat”. Tot i l’estupor que en un primer moment em va provocar la frase, en una segona lectura, vaig entendre el que realment volia dir la novel·lista belga. Sempre m’he rebel·lat contra la resignació davant de problemes importants: em considere un lluitador contra les injustícies, siguen contra mi o contra el meu voltant. Amb el pas dels anys, he observat que continuar lluitant contra allò que és impossible no serveix de res. Diuen que les respostes s’han de construir en gelat, això és, amb la distància i l’objectivitat que ofereix el pas del temps. I cal saber acceptar la realitat: qualsevol reacció per canviar una inèrcia requereix, si l’assumpte és de gran envergadura, una anàlisi prèvia de la situació i una execució planificada amb posterior. Cal ser implacables amb la consecució d’uns objectius que puguen fer canviar allò que ens ha contrariat i que es produeix contra la nostra opinió i voluntat.
Així, he entés que si un amic no vol ser ajudat, no cal cremar esforços fins que aquest torne a demanar-te la teua implicació. Si un esdeveniment personal no es produeix com vols, cal aprendre de les teues mancances i activar altres destreses o eines que potser no tenies i que has d’obtenir. Una reacció impulsiva, sense mesurar les conseqüències, no sempre et fa arribar a les metes que t’hi havies plantejat. Forçar els altres, intentar manifassejar-los sense que s’adonen, tampoc serveix de res, en tant que pot produir l’efecte contrari, tot i que consideres que tu tens la raó absoluta. Cal relativitzar, assaborir la tranquil·litat que ofereix l’assumpció de la impotència com un estat on, de moment, no pots fer res de nou.
Més enllà de l’esfera personal, trobem els assumptes col·lectius. Les reaccions inesperades de l’espècie humana que acaba provocant, en benefici d’uns pocs, un mal per a un gran col·lectiu. Parlem clar, em referesc a la resolució a través de la violència per aconseguir objectius personals. Hem aprés alguna cosa la humanitat al llarg dels diversos conflicte bèl·lics que hem patit durant segles? Hem entés que, tot i que inicialment guanyem una batalla, el rancor i la destrucció no fan sinó allargar un conflicte que no acaba resolent-se amb una declaració de pau o una celebració de victòria? Si observem l’evolució de la guerra declarada per Rússia contra la sobirania d’Ucraïna, convindreu amb mi que la resposta a les qüestions anteriors és negativa. No hi ha solucions màgiques a l’esclafit de la violència, tan sols, de moment, la resignació fins que entenguem què ha passat i com podem evitar d’altres conflictes posteriors. Sí, ens sentim impotents: “què puc fer davant d’aquesta situació absurda?”. L’acció de cadascun de nosaltres és mínima, però com a col·lectiu podeu continuar queixant-nos i fent entendre a les noves generacions del nostre planeta que tan absurda és la guerra com la resignació per no canviar res. Sentir-nos impotents ens oferirà, en paraules de Yourcenar, una mínima tranquil·litat, però preparem-nos per al que puga fer falta a l’endemà del final d’aquest conflicte. Avancem com a humanitat, amb consciència i voluntat ferma. No a la guerra!
