Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Sense pèls a la llengua

Carles Cortés

Elogi de la independència

Imagen de archivo

Vull ser independent! Quantes vegades hem pronunciat aquesta frase quan teníem els vint anys. No dependre de ningú, fer la nostra vida. Un crit, un objectiu, que va marcar la nostra generació i que, com més coneixem l’actual, ha desaparegut. Per què els joves d’ara no tenen pressa d’anar-se de casa dels pares i continuar vivint dins del seu paraigua? És ben fàcil la conclusió: la convivència amb els progenitors és satisfactòria i permet mantenir les comoditats que, en un pis propi, és difícil costejar. Així, el meu alumnat reconeix que viu millor amb els pares que no en un pis de lloguer: allà no tenen connexió Internet, ni ningú que els rente la roba i els faça el dinar. Opten per la comoditat abans que la llibertat de fer la seua vida.

Aquesta aparent justificació amaga, des del meu punt de vista, les diverses mancances que tenen els joves de la generació nascuda en el nou segle. No han aprés a dur endavant les tasques quotidianes d’una casa, com tampoc saben administrar-se com cal l’economia i les compres. Tenen molts més diners que nosaltres teníem a la seua edat, però les seues preferències són la roba, una quantitat ingent de peces que mai acaben de posar-se, i d’altres costos derivats de la voluntat d’estar al dia en telefonia i altres aparells tecnològics. Sense cap tipus de responsabilitat adquirida, es declaren insolvents per a administrar-se el dia a dia. Tenen una generació de pares que els salva dels problemes d’insolvència i no necessiten fer cap préstec per adquirir un vehicle o fer una reforma a casa; d’això, se n’encarreguen els seus majors.

Tot i això, l’objectiu del meu article va per una altra banda. Més enllà de la no-independència dels més joves, em preocupa el plantejament de la dependència en els de la nostra generació. Em referisc, per tant, a resignar-se a no decidir per nosaltres mateixos, en tant que tenim un bon grapat de factors que ens impedeixen ser lliures. Tot allunyant-nos del nucli familiar, vam lluitar per viure la nostra pròpia vida,. Tinguérem o no parella, decidírem que volíem marcar el rumb de la nostra existència, amb els problemes o els entrebancs que podien plantejar-se. I així ha sigut que, tot i la nostra decisió, continuem tenint diverses dependències amb l’entorn material. Tenim, doncs, una limitació important per a poder-nos autodefinir com autònoms.

Vivim en una societat, en un sistema i en un entorn determinat. Com afirma el sociòleg Niklas Luhmann, aquest sistema crea els seus propis límits, les seues pròpies estructures i les seues pròpies operacions, de manera que es troba a si mateix, tancat i obert. Un tancament operatiu però que esdevé al seu temps obert cognitivament. Hem de respectar unes normes socials, però alhora podem pensar i projectar d’altres que ens oferisquen un major grau d’autonomia. Una paradoxa enmig de la qual es mou la vida de cadascú de nosaltres. Si volem seguir la moda, ens limitem la manera de vestir, de manera que fem cas al que marquen els dissenyadors o els creadors de tendències. Una realitat de la qual no sempre som conscients, perquè ens arriba de vegades pels canals més insospitats; tot i això, ens podem rebel·lar, fer la nostra, o siga, dissenyar el nostre propi estil. Podem entendre aquesta decisió com una mostra d’independència? O, com qualificarien els qui detesten que anem per lliures, com una mostra d’esnobisme?

Vivim en una societat on els prejudicis i les valoracions gratuïtes intenten reduir a la ignomínia qui decideix fer la seua, qui trenca els patrons que altres han marcat. La independència de valors i de decisions es converteix per a alguns en una eina “perillosa” que “trenca” l’harmonia de la seua societat. Novament, el ser humà planteja el rebuig cap a la diversitat, cap a l’autonomia, cap a l’originalitat: així ha estat al llarg de la nostra història. Per això, rebel·lem-nos: fem la nostra. Fixeu-vos en el poema que escrivia Joan Maragall fa més de cent anys “La vaca cega”: “Topant de cap en una i altra soca, / avançant d’esma pel camí de l’aigua, / se’n ve la vaca tota sola. És cega”. El poeta barceloní exposava ben clar l’objectiu de l’artista modernista: fer via i trencar les inèrcies. Per això, tot usant el símil del poeta, també de vegades vull ser una “vaca cega” i fer la meua. Sense importar-me res del que diguen i sentir-me lliure. Paraula d’un independent!

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats