Heu llegit una de les primeres novel·les de Mercè Rodoreda que porta com a títol “Aloma”? En el meu cas, forma part de les lectures que vaig fer al batxiller i que, en bona mesura, va anar marcant la meua voluntat de dedicar-me a les lletres, tot i haver cursat una especialitat de ciències en aquella època. Més enllà del prejudicis que l’argument pot crear –una història d’amor i de desamor–, estem davant d’una obra clau en la concreció de la novel·la psicològica en la nostra literatura. Una mena de pont literari entre l’estil que es desenvolupava en altres cultures europees i que, l’any 1938 –quan es va publicar enmig de la guerra–, que prestava la seua atenció en el desenvolupament psicològic dels seus protagonistes.
La mateixa autora semblava atorgar-li una condició especial quan la va reescriure i tornar a publicar el 1969. Així, la pròpia Rodoreda creava un enllaç –una altra mena de “pont”– entre les obres antigues i les posteriors. La trajectòria literària de l’escriptora barcelonina va suposar per a les nostres lletres la confirmació d’un estil psicologista que va servir de model per tota una generació d’autores posteriors que es van sentir atretes per l’atenció minuciosa de l’interior de cada personatge: Carme Riera, M. Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, entre altres. Una figura com la de Rodoreda és fonamental en qualsevol cultura per a la concreció de tendències i de models forans que fan evolucionar les pròpies lletres; així ho entén Mercè Ibarz en un magnífic nou retrat que ha fet sobre l’autora que s’acaba de publicar: “la llegia [la Rodoreda] com una veu europea i la relacionava amb autors europeus i americans precedents i coetanis”.
Com vaig entrar en contacte amb la seua obra? És obvi que la primera lectura de batxillerat va ser l’inici d’una llarga quantitat d’anys en els quals m’hi he dedicat. Jo no vaig conéixer l’autora, no puc escriure com altres expertes en la seua obra han fet, tot indicant que ella els va dir o ella els va comentar. En el meu cas, he hagut de beure de fonts que rajaven aspectes o matisos essencials per a la interpretació de l’obra rodorediana. Així, l’any 1995 vaig ser alumne d’un curs d’estiu a la Universitat de Girona. Margarida Casacuberta i Mariàngela Vilallonga n’eren les directores. La cordialitat i l’excel·lent atenció de la segona va fer possible que visitàrem la seua casa a Romanyà de la Selva. Era l’habitacle on Rodoreda s’hi havia instal·lat després dels anys d’exili, al costat de les amigues Susina Amat i Carme Manrubia. En aquell moment, era propietat de Vilallonga.
Així vaig poder recórrer els jardins que havien estat el testimoni silenciós de l’última part de “Mirall trencat” i “Viatges a uns quants pobles”, del volum “Viatges i flors”. De la seua mà, vaig recórrer les estàncies de la casa “El Senyal” on Rodoreda es retrobava a si mateixa, després de la tornada definitiva a Catalunya i desenvolupava una narrativa cada vegada més onírica. Com podeu entendre, Mariàngela Vilallonga va construir el “pont literari” que un jove doctorand necessitava en aquell moment. Conéixer l’espai de creació d’un autor és una experiència única que facilita la comprensió del seu món de ficció. Vilallonga va escriure en un volum dedicat als espais literaris rodoredians de Romanyà de la Selva que “quan vaig entrar per primera vegada dins El Senyal, me’n vaig enamorar [...] La casa era a les darrers obres de Mercè Rodoreda”. I així m’ho va transmetre, encara ho recorde. També m’hi vaig enamorar...
Vaig retrobar la Mariàngela Vilallonga ara fa dos anys en el sepeli d’Isabel-Clara Simó a Barcelona. Una altra de les autores que ens deixava però que ens havia aportat tant a la nostra literatura. La catedràtica de Filologia Llatina de la Universitat de Girona era en aquell moment consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, un càrrec que va ostentar durant poc més d’un any però que va servir per donar una empenta i visibilitat destacada a les nostres lletres. Fa dues setmanes, Vilallonga s’acomiadava de la docència: va llegir la seua “Lectio ultima” que tancava la seua singladura acadèmica. Una trajectòria dedicada a la docència i a transmetre la passió pels nostres clàssics i, en el meu cas, l’interés per l’última Rodoreda. Un pont literari que mai podré oblidar. Gràcies, Mariàngela!
