Ara fa dos anys la vida ens va canviar. Vam conéixer de primera mà un fet insòlit: una pandèmia que ens confinava, que ens impedia eixir de casa i de relacionar-nos. S’ha escrit molt sobre les conseqüències psicològiques i físiques d’aquesta reclusió, com també de les derivacions en el comportament i en la concreció de la nostra quotidianitat. Així, amb la desescalada del confinament vam observar que algunes persones tenien problemes per dormir, havien augmentat les addiccions que provocaven una fugida momentània de la realitat, s’havien incrementat els problemes de socialització davant de la “nova normalitat” i, en general, emergien quadres d’ansietat davant de la impotència generada per la pandèmia.
D’altres elements psicològics que els especialistes han apuntat són la frustració provocada pel temps i les oportunitats perdudes durant el confinament i, el més intens, la incertesa pel temor que no hi haguera una recuperació econòmica i si hi hauria posteriors confinaments. Els experts ens animaven a saber aprendre a conviure amb la COVID-19 i gestionar els temors per assumir una “por productiva”, això és, una mena de prevenció a no contagiar-nos però adaptant-nos a la nova realitat. Tot plegat, amb una mena de mantra que havíem de pronunciar per nosaltres mateixos: “la situació és transitòria; estem davant d’un cicle més de l’espècie humana”.
Siga com siga, estareu d’acord amb mi que, en termes generals, hem perdut dos anys de la nostra vida. Sí, hem continuat amb els nostres deures i les nostres aficions, però hem hagut d’adaptar-nos-hi. Així, hem aprés a fer esport amb una mascareta, encara que a l’aire lliure prompte vam poder-nos-en alliberar. Vam reprendre l’hàbit d’anar a activitats culturals amb mascareta, encara que durant quatre mesos vam descobrir que també podem ser consumidors de les arts de manera virtual. Els qui ens dediquem a la docència, hem hagut de traure la força de la nostra veu –amb un seguit d’afonies cròniques que deixarà aquesta pandèmia– per fer-nos entendre a un alumnat del qual no coneixem les cares i que ens costa entendre les seues intervencions a l’aula. Un dia vaig visitar una escola d’infantil, amb xiquetes i xiquets entre 2 i 6 anys: quin mèrit els d’aquelles mestres que continuaven formant els més menuts amb la mascareta enganxada. Cap secret: em referisc al Col·legi Horta Major d’Alcoi on el meu alumnat ha fet alguna que altra visita per a conéixer les iniciatives de foment de la lectura que tant bé treballen aquell grup de professorat.
Dimarts passat a les 12 de la nit –una hora ben carregada de simbologia màgica!– va entrar en vigor el Reial Decret del Consell de Ministres que suprimia l’ús de la mascareta tant en llocs públics com privats. No obstant això, seguirà vigent en els serveis sanitaris i el transport públic. Hem deixat enrere un dels complements de la nostra roba més generalitzat que hem tingut. Què faran els dissenyadors de mascaretes menys convencionals que en alguns casos havien aconseguit una uniformitat entre la tela del vestit i la peça que ens cobria el nas i la boca? Quina serà la sorpresa que ens trobarem quan, diverses persones que hem conegut en els últims dos anys, tinguen un aspecte complet? No heu idealitzat aquella cambrera o cambrer que us ha servit el café en els últims mesos i que ara potser no tinga unes faccions com us esperàveu? Potser té una piga en la barbeta o tinga les dents una mica exagerades... En el meu cas, us ho dic amb total confiança, podré descobrir a la fi de curs les cares dels meus alumnes. Sí, ben cert que tenim les fitxes virtuals amb la seua fotografia, però serà la primera vegada que observarem que, darrere d’aquella tela, hi havia una persona amb un aspecte concret. I per fi ens escoltarem sense problemes. Tot un repte. I ben prompte oblidarem que fa un temps vam cobrir-nos la cara per entendre que hem aprés la feblesa de la nostra espècie. Malauradament, no sempre aprenem les lliçons de la història. No cal que us diga res més: no a la guerra!.
