La setmana passada el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va anunciar en la Universitat d’Alacant (UA) que en el curs 2023-2024 tornarien a impartir-se els estudis del Grau de Medicina. Una notícia que s’esperava des de feia uns anys, d’ençà que l’ANECA informara favorablement l’any 2018 la recuperació d’aquest grau en la nostra Universitat. Per què parlem de «represa» d’aquest grau? Perquè podem recordar, encara no fa tant de temps, quan el 1996 es va segregar de la nostra institució la Facultat de Medicina per a formar part del nucli fundacional de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.
Es desprenia així –pràcticament per decisió política del president de la Generalitat d’aleshores, Eduardo Zaplana– un dels eixos originaris del Campus de Sant Vicent del Raspeig, tot i que des del 1990, la Facultat segregada havia constituït el nou Campus de Sant Joan. El decret 138/1997 confirmava aquesta partició que incloïa la Facultat de Medicina, els estudis d’Estadística i l’Institut Universitari de Neurociències. Tot i el recurs que presentà el grup parlamentari socialista en el Congrés dels Diputats l’any 2005, el Tribunal Constitucional va resoldre en contra d’aquest el 2005. Només van fer un toc d’atenció: el Govern Valencià d’aleshores havia d’haver consultat a la institució originària. Tot un detall que van ometre els responsables de la Generalitat Valenciana d’aleshores.
Davant d’aquesta nova realitat, els mitjans de comunicació han difós la notícia i s’hi ha publicat diversos articles d’opinió. Les xarxes socials també ho han abordat. En aquesta ocasió, com a mínim hi ha hagut contenció en els comentaris. Ben lluny del que es va produir fa uns anys quan la Universitat d’Alacant reclamava de nou la implantació d’uns estudis que tenen una plena demanda social que la pandèmia de la COVID-19 no ha fet sinó evidenciar-ho. Diuen que la decisió final, que negaven des de Presidència de la Generalitat després de l’aprovació de l’ANECA del nou grau, ha vingut davant de l’empenta que està prenent una universitat privada per a instal·lar-se ben prop i oferir també aquests estudis. L’any vinent tindrem eleccions i no es podia tolerar que prenguera la iniciativa una entitat privada davant d’una universitat pública com la nostra.
Fora com fora, ningú pot negar la idoneïtat de la situació. Hi ha una demanda real d’alumnat que es queda fora de les llistes d’espera d’aquesta titulació en la nostra comunitat autònoma. Hi ha una necessitat d’urgència en el sistema sanitari valencià: fa falta especialistes en la matèria. Les universitats públiques tenen la responsabilitat d’oferir una formació en condicions que després retorne a la societat. Des del rectorat presidit per Andrés Pedreño –que va patir la segregació forçosa–, als rectorats posteriors de Salvador Ordóñez, Ignacio Jiménez Raneda i Manuel Palomar, es va tenir en compte la possibilitat que algun dia reprenguérem aquests estudis. Va ser en els mandats d’aquest últim quan es van iniciar les gestions que van acabar amb l’aprovació de l’ANECA corresponent. Una tasca continuada, tant des del punt de vista tècnic, com de conscienciació de la societat d’Alacant que la reclamació era legítima, no tan sols per fer –diguem-ne– «justícia», sinó d’idoneïtat de la UA i de cobrir un buit que no quedava complert en el sistema universitari valencià actual. L’aposta decidida i valenta de Palomar no sempre va ser ben entesa des del Palau de la Generalitat Valenciana: es temia que obrira ferides antigues entre la Universitat veïna i entre els grups de pressió de professionals de la Medicina. Calia una decisió valenta que, quasi quatre anys més tard, ha arribat.
La UA compta en aquests moments amb molts més recursos que els que tenia la pròpia Facultat de Medicina en els anys vuitanta: catedràtics i catedràtiques, professorat titular i investigador en moltes àrees biomèdiques; laboratoris, càtedres institucionals sobre la salut. Un Campus que té ara el repte, de la mà de l’actual rectora, Amparo Navarro, de dur endavant aquesta titulació amb totes les garanties de qualitat que exigeix la decisió presa. No és hora de fer retrets, ni dins ni fora de la institució; és l’hora de sumar esforços i de reprendre, des del món universitari, el que una decisió política equivocada va truncar. L’escriptor Albert Camus va escriure: «un no pot posar-se del costat dels qui escriuen la història, sinó al servei dels qui la pateixen»; una vegada més, estem a temps de corregir una de les errades greus del nostre passat més imminent provocat pels qui pretenen «dictar» la història.
