No sé si ja heu vist la sèrie que el 22 d’abril va estrenar la plataforma Netflix: “Heartstopper”. Digueu-me sentimental i, si ho considereu, “carrossa”, perquè durant les poc més de quatre hores que vam utilitzar a casa per a veure-la, vaig poder percebre sentiments que potser tenia una mica oblidats: tendresa, sinceritat, emoció, alegria, ràbia, sorpresa, seguretat, perplexitat i pena, felicitat i eufòria. Tot això plegat perquè la història, construïda a partir de la novel·la gràfica del mateix nom de l’autora britànica Alice Oseman, amplia la seua recepció a un públic adult que recorda, tot i la llunyania, la seua adolescència.
Fa temps vaig llegir un estudi sobre “el romance adolescente” de la sociòloga de la Universitat de Granada, Mar Venegas, on apuntava la tendència de les relacions dels adolescents actuals a repetir els patrons de les establertes entre persones adultes: manca de comunicació, pors, tabús, estereotips i cessions davant de pressions que impedeixen la consecució lliurement i oberta de la seua quotidianitat. És obvi que estem davant d’una generalització que podem fàcilment localitzar en el nostre entorn. Potser en el meu cas i, si ho apliquem a una relació entre dos homes o dues dones, també localitzem aquesta tendència que dificulta la lliure construcció d’una parella en condicions d’igualtat i de normalitat.
La història dissenyada per Oseman trenca aquesta tendència i aposta, de manera decidida, per la lluita de cadascun dels protagonistes per conduir lliurement la seua vida. Potser per això ha tingut el ressò internacional que podem observar en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. En altres ocasions, com en el de la sèrie produïda per la mateixa plataforma “Élite”, podem observar el triomf dels estereotips, on la bellesa i l’atractiu dels protagonistes, pretesament adolescents, ens fa oblidar la realitat. Una construcció d’un món idíl·lic on tothom sembla fer el que li ve de gust, però sempre des del condicionant de l’aparença física dels actors que la protagonitzen. La sèrie britànica no es mou en aquests prejudicis: els personatges semblen construïts a partir del nostre entorn. Així, podem conéixer uns joves que podríem identificar fàcilment en el nostre barri o en el nostre centre educatiu.
Sempre he defensat el dret al Bovarysme –citat per Daniel Pennac en “Com una novel·la” a partir de la frase falsament posada en boca de l’autor de “Madame Bovary”–, això és, a la identificació del lector-espectador amb el protagonista d’una història. En el cas de “Heartstopper” m’he sentit com Charlie Spring o Nick Nelson, els dos protagonistes, en el creixement i la concreció de la seua estima i relació. La resta de personatges, com una mena de coral, concreten o amplien aquesta identificació. Sabíeu que en el nostre país, segons dades de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB), més de la meitat dels estudiants LGTB pateixen assetjament escolar en les aules?
En el meu cas, no vaig patir l’anomenat “bullying” per motius de preferències sexuals en la meua etapa d’adolescència; el vaig haver de patir per ser un bon alumne: seure en la primera filera de l’aula i tenir unes altes qualificacions en les matèries. Això em va fer fort: davant de la pressió per sentir-me “diferent”, vaig optar per ser el millor. No ho vaig aconseguir tampoc, però almenys vaig fer cor fort i vaig decidir que faria sempre el que volguera, sense pressions de l’exterior. Potser des d’aquell moment vaig aprendre –un costum no sempre adequat– a fugir del conflicte i a mentir per disfressar la realitat. La pressió psicològica en una època de creixement com l’adolescència deixa, sense dubte, marques no sempre visibles.
Siga com siga, en “Heartstopper” he pogut entendre que hi ha molt de camí a fer en la conscienciació de la gent més jove i del seu entorn. Cal més diàleg i comprensió per tal d’abordar sense prejudicis el lliure desenvolupament, tant en temes afectius com personals, dels adolescents. Hem d’aprendre de les nostres errades o del que no vam poder fer en aquell moment. Queda per a la posteritat de la sèrie la frase final de la mare del protagonista que acaba de fer pública la relació amb el seu amic: “Gràcies per contar-m’ho. Disculpa’m per si alguna vegada semblava que no podies fer-m’ho”. És hora, per tant, de trencar les inèrcies afectives que la sociòloga Mar Venegas apuntava. Perquè esperem que algun dia entenguem que la diversitat no és un problema, sinó un enriquiment de la nostra espècie. I, per tant, una oportunitat per seguir evolucionant.
