Suscríbete

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Carles Cortés

Escriptor

Elogi del silenci

Asistentes a la jornada celebrada en el Paraninfo de la UA

He decidit callar. Sí, ja ho sé, soc una persona de xarrada fàcil i de comentari constant. Però s’ha acabat, faig servir el meu dret a no parlar, a estendre el silenci. Davant de tanta injustícia, comentaris ridículs i mediocres sobre la quotidianitat, de l’assumpció de l’absurd com a lògic, de la imposició davant del debat, del triomf del dogma de fe davant de la racionalitat, proclame el meu silenci. Potser direu que són coses de l’edat o d’un joc de paraules que pretén cridar l’atenció. I sí, ho faig amb la paraula escrita, en la llibertat d’aquest espai de reflexió que em permet el Diario INFORMACIÓN. Una secció que sabeu vaig titular “Sense pèls a la llengua” amb l’objectiu agosarat de no frenar-me en cap comentari ni filtrar cap reflexió. Però davant de l’estupefacció que ens impregna el dia a dia, he decidit frenar la meua veu.

Després d’un any d’articles setmanals ininterromputs on he pogut valorar diverses pulsions o aspectes que són del meu interés, he pogut abordar temes socials, culturals, docents i de la vida en general. Aquesta és la màgia de la comunicació, poder compartir reflexions i comentaris que, des de la meua humil condició de docent universitari de literatura i d’escriptor, han tingut les meues lectures com a punt de partida o d’arribada. Uns articles que han tingut major o menor interés per als lectors que, des del paper del periòdic, des de la versió digital de pagament d’aquest, o des de les xarxes socials, han arribat cada dilluns a les vostres mans.

No penseu que el meu silenci és un comiat. Si els responsables del mitjà m’ho permeten, pretenc continuar cada setmana amb la meua petita aportació. Si parlava a l’inici d’aquest article de callar, em referisc al meu estat d’ànim actual que es troba sobrepassat de temes dels quals no en parlaré. És la meua opció personal, respecteu-la, perquè de voler-los tractar necessitaria molts més caràcters dels que limiten habitualment la meua secció. Estalvi d’espai i estalvi d’impressions: mai m’han agradat els articles infinits que, després d’unes espesses disquisicions no porten a cap conclusió. A més, la millor manera de tractar-los és ignorar-los. Davant de la ignomínia, millor la passivitat, deixar-los a banda i no dedicar-los el temps que puga perdre amb ells. No s’ho mereixen: el meu temps és or.

Els qui em coneixeu sabeu que m’indignen les situacions de sotmetiment de les persones, les imposicions de decisions il·lògiques, la frivolitat amb què es tracten de temes d’interés general i, sobretot, la desqualificació automàtica sense cap tipus de debat o de reflexió compartida dels temes que ens atanyen com a col·lectiu. Ja fa temps vaig aprendre que el millor escrit és el que no es fa, això és, deixar constància en un correu, en un whatsapp, de la teua contrarietat o oposició pot acabar sent utilitzat, fora de context, en la teua contra. Sempre hi ha gent tendenciosa que secciona i fragmenta, tot extraient del sentit general, una expressió que has oferit a una persona de pretesa confiança. Un dels dramaturgs més interessants de la literatura universal, William Shakespeare, deia que “és millor ser rei del teu silenci que esclau de les teues paraules”. Quanta raó tenia l’escriptor davant del posicionament dels qui cada dia interpretem un rol o un paper concret –quasi teatral–! Tot i que sempre he estat de dicció fàcil, he aprés finalment a entendre que la meua llibertat passa per silenciar les meues paraules.

Potser a hores d’ara no sabeu quina és la meua recança, sobre quins aspectes he decidit callar. No patiu, els qui em coneixeu –que sou molts– podeu fer les conjectures i les previsions que considereu. De segur que encerteu l’enigma. Amb el temps he aprés a entendre el perill de les mentides, l’absurditat de l’engany per a intentar mostrar qui no som i per a justificar decisions equivocades que només amaguen personalitats mediocres i banals que només es preocupen d’una imatge externa perfecta allunyada dels seus defectes. Ser com som, acceptar la divergència i la diversitat, és una realitat que no ens ha d’allunyar de l’objectiu real que se’ns oblida: ser feliços i estendre aquest sentiment al nostre entorn. Paraula de mut!.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats