Llegíem la setmana passada un suggerent reportatge de David Navarro en aquest mateix periòdic que tenia com a títol: “Casi la mitad de los alicantinos dependen de un ingreso público”. A més de les dades interessants que s’aporten, el que em preocupa és la recepció o la interpretació perniciosa que es pot extraure. Els qui som funcionaris, que despleguem un treball en benefici de la comunitat, com ara professorat, personal sanitari o gestors públics, no som improductius ni vivim a costa dels altres. Ho ressalte des de l’inici perquè és la interpretació immediata que vaig llegir en les xarxes socials després de la lectura de l’article.
Segons les dades de l’ocupació, hi ha a la nostra terra un total de 665.000 persones que treballen al sector privat, mentre que hi ha 552.000 persones que cobren algun tipus de sou de l’administració pública. Així, en el mateix sac ens trobem el funcionariat, els pensionistes i els desocupats que reben alguna prestació. Un parany, per tant, per a interpretar maliciosament que la meitat dels alacantins i de les alacantines són una mena de paràsits del que els autèntics treballadors, els de les empreses privades, aporten a les arques comunes de l’Estat. No oblidem però, que tothom aportem en les nostres nòmines una part important a aquest fons comú, cobrem d’una banda o una altra. I tampoc hem d’oblidar que els pensionistes, que van dur endavant el seu treball en empreses privades o públiques, també van fer la seua aportació quan estaven en actiu.
Un altre comentari a banda és el de les persones que reben alguna prestació perquè, tot estan en edat activa, no tenen un treball remunerat. Una situació que activa el nostre pretés estat del benestar per a facilitar la transició entre treballs i donar suport als qui han perdut una ocupació i no sempre ho tenen fàcil per a ressituar-se en el mercat laboral. La situació plantejada ens hauria d’omplir d’orgull: entre tots i totes els qui treballem, amb la nostra aportació mensual, facilitem la construcció d’un sistema comú on els més vulnerables tenen una mínima prestació per a cobrir les necessitats bàsiques vitals.
Amb tot, i perdoneu-me si algú se sent falsament al·ludit, cada vegada que conec un company o un amic que a partir d’una edat mitjana decideix optar per aquesta mínima prestació després de quedar-se sense treball i s’hi acomoda, em sent profundament perplex. Quin tipus de societat estem construint on animem a no treballar i resignar-se a uns ingressos entre 300-400 € mensuals sense fer res a canvi i esperant una jubilació a 5-10 anys vista? Potser era millor el sistema anterior de prestacions per desocupació que ens obligava a formar-nos a través de cursos obligatoris que milloraven les nostres expectatives futures laborals?
Estem permetent un grup generacional de persones que van tenir una vida laboral molt activa però que en la seua recta final han quedat despenjats. Potser és una decisió personal, moguda per l’orgull propi de fer una feina distinta o el desencís davant d’un mercat laboral on no acaben de fer el seu lloc. Potser només és una decisió de comoditat, de sobreviure entre les xarxes familiars i deixant a banda expectatives i il·lusions que tenien en la seua joventut i que ara han abandonat. Podria ser millor que tingueren aquesta prestació econòmica a canvi d’alguna col·laboració en la societat? Tenir cura dels grans, dels menuts, de la natura, de qualsevol espai o necessitat comuna, entre altres.
Em sembla que la mala imatge que es pot desprendre de tots els qui tenim un sou de l’administració ve, en bona mesura, d’aquest tipus de prestació sense fer res a canvi. Perquè els funcionariat fa cada dia el seu treball, els pensionistes ja han demostrat en la seua trajectòria anterior tot el que havien de fer... però aquelles persones que reben una prestació de llarga duració són el punt feble de la nostra societat.
Trencar les inèrcies i il·lusionar un grup generacional que està en l’última etapa de la seua vida laboral és cosa de tots. En primer lloc, dels seus protagonistes, però sobretot, en segon lloc, d’una manca clara de polítiques socials i de concreció de tasques de suport al col·lectiu d’un personal que de segur podria sentir-se útil davant d’un esforç del nostre estat del benestar. Deia Plató que “el preu de desentendre’s de la política és el ser governat pels pitjors humans”. Aquest és el repte: ser ferm i creure en la nostra participació en el govern comú, sense por i amb decisió. Paraula de funcionari!.
