Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Carles Cortés

Elogi de l’avorriment

El aburrimiento afecta más a unas profesiones que a otras. Engin Akyurt en Pixabay

He llegit aquests últims dies un petit assaig “De l’ennui”, o siga, “Sobre l’avorriment”, de l’escriptora francesa Madame Edmée de la Rochefoucauld publicat l’any 1976. Una petita joia que em vaig trobar de casualitat que aborda diverses consideracions sobre el tedi a partir de les lectures de l’autora. Aquest és el seu punt de partida: “l’écrivain se sent d’ailleurs malheureux lorsqui’l a terminé un livre et n’en a point encore commencé un autre”. Això és, quan l’escriptor acaba un llibre i veu nàixer el sentiment d’avorriment, en comença un altre. Potser jo mateix m’he sentit així, quan he acabat una primera redacció d’una novel·la o quan he acabat la docència d’una assignatura. A la fi d’un antic projecte, naix en mi el desig de canviar-ho tot, de donar una nova orientació al que has treballat fins aquell moment. Encetar una nova etapa.

Amb aquesta manera d’entendre el món i la vida és difícil sentir-me molt de temps tediós. Els qui em coneixeu una mica, sabeu que no pare en torreta –com es diu col·loquialment–, que després d’un projecte en formule un altre. Per això, mai he percebut amb força la sensació de cansament produïda per la repetició d’un afer que no m’interessa. Fins i tot en els quefers més monòtons, sempre he buscat l’estímul per a canviar-los i concretar nous reptes que facen meua cada acció.

És per això que l’altre dia, tot sentit la tertúlia de vesprada que dirigeix Carles Francino en la Cadena Ser, vaig quedar-me amb una frase d’una psicòloga que hi participava: “quien dice que nunca se ha aburrido en un momento de su vida, miente”. Segons aquesta especialista, jo soc un mentider absolut: us ho puc assegurar, mai m’he avorrit ni un segon de la meua vida. Amb tot, i gràcies a l’atzar de la troballa del llibre de Madame Edmée, he entés que potser no és un sentiment tan dolent ni tan estrany. En el meu cas, quan veig nàixer el tedi, faig l’impossible per allunyar-lo. Potser perquè m’aterra sentir-me sense fer res o amb la sensació de perdre el temps en iniciatives que no m’interessen. Proveu-ho, paga la pena, quan us facen un encàrrec del qual no podeu fugir, feu-lo vostre, apliqueu-li la vostra creativitat i gaudiu-ne. De segur que podeu transformar allò que inicialment no us motivava.

En “De l’ennui”, vaig trobar-me també un pensament conegut del filòsof francés del segle XVII Blaise Pascal: “l’avorriment és molt acostat a la desesperació. Així, l’home és tan desgraciat que s’avorriria fins i tot si no tingués cap causa estranya al tedi per raó de l’estat propi de la seua complexió”. Generalitzar sobre el tedi no té probablement cap sentit. Fixeu-vos al vostre entorn: hi ha de tot. Trobareu dirigents que assumeixen el seu càrrec amb una cara de pometes agres, com que diu que està fent un gran esforç perquè els seus votants li ho han demanat però que es troba superat pel dia a dia de tanta responsabilitat. Fan així una cara d’avorriment, d’estar prenent ansiolítics diàriament per a poder sobreviure, quan el que realment tenen és un sentit egocèntric tan intens que, tot i sentir-se afectats per la monotonia de la gestió, els impedeix reconéixer-ho: no serveixen per al càrrec.

Més enllà de percepcions de mediocritat, el que és cert és que la percepció de l’avorriment és un sentiment humà ben lloable. Gràcies a la lectura de l’assaig de la duquessa de Rochefoucauld, he aprés que hi ha moltes maneres d’entendre aquest estat d’ànim i que sobretot, en el camp de la literatura, ha estat la base d’algunes de les millors obres de la literatura universal. Així, m’han encisat les referències de l’autora a la poesia de Charles Baudelaire i de Paul Valéry: el seu tedi continuat va motivar la seua inspiració de manera continuada. Comptat i debatut, l’escriptora es mostra partidària finalment d’un “avorriment matisat”, això és, practicat en dosis petites. Em quede amb una frase seua final: “hi ha un nombre de persones que s’avorreixen, i això les porta a manar, a dirigir”. Per això, confirma que la majoria de persones no són així: “les persones que treballen, que tenen alguna cosa al cap, no s’avorreixen mai”. Siga com siga, he entés que no és cap delicte sentir la força del tedi en el teu dia a dia, ben al contrari, pot provocar l’estímul necessari per engegar un nou projecte. No trobeu aquesta explicació deliciosa? Paraula de no-avorrit!

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats