La nit és densa, la calor apreta, no massa lluny la ràdio sona, ens fa companyia entre les hores plenes de calda i nostàlgia d’estiu. És una amiga llunyana, la ràdio, que sentíem, potser des dels anys d’infantesa i adolescència, amb auriculars, tapats cap i tot al llit, perquè la nostra mare no ens veguera, creient que ens adormiríem i gastaríem massa llum o piles. Ens transportava, el transistor, les seues melodies, les seues històries..., “Non ho l’età”..., “Sapore di mare, sapore di sale, che hai sulla pelle”...
Les emocions o vivències passades, de vegades, ens inclinen a creure en allò de “qualsevol temps passat fou millor”, quan estem, simplement, enyorant estonetes bones, passions viscudes, i com de bo seria reviure-les!... Ara, les responsabilitats de la vida adulta ens porten maldecaps o compromisos, diguem-ne, una mica més estressants. En la mida que menys responsabilitats teníem (que érem més infants), més feliços, crèiem, que érem. Les sensacions i emocions d’aquell temps són inoblidables. Visquen, si així ens assalta l’enyor, les correres de joventut, visquen moments bonics... Visca la ràdio!, que ens ho rememora.
Una ràdio glamourosa sempre, que per primera volta va començar a emetre i ser necessària durant aquell mediàtic succés, l’enfonsament i tragèdia del Titànic. Després, seria encara més útil i necessària en la Primera Guerra Mundial del 14, quan va evolucionar cap a codis misteriosos i encriptament de missatges. I la primera emissora civil de ràdio s’inaugura, com no!, a Nova York corrent l’any 1916. A continuació, s’estableix per Europa i a Espanya (tot arriba!) l’estació pionera seria EAJ-1 (E: Espanya; AJ: estació telegràfica sense fils; 1: la primera d’Espanya) Ràdio Barcelona al 1924.
Però, hui a dia, tenim eixes maquinetes tan temptadores: els mòbils, els ordinadors, els portàtils... , que han arraconat no només la ràdio, també quasi qualsevol cosa o activitat. A dalt de l’autobús: el mòbil; a la platja: el mòbil; a taula: el mòbil.... Fins i tot, el gran Freddie Mercury, icona dels Queen, exçalçador de Ràdio Gaga (Ràdio Macuto) s’escarotava:
We watch the shows, we watch the stars
On videos for hours and hours
We hardly need to use our ears
(Mirem els shows, mirem els artistes
en videos, hores i hores.
A dures penes parem l’orella).
El mateix Freddie Mercury creia que la ràdio no ho haguera possibilitat això, creia que hauria continuat portant-nos somnis:
Let's hope you never leave, old friend
Like all good things, on you we depend
So stick around, 'cause we might miss you
When we grow tired of all this visual.
(Esperem que mai no ens deixes, vella amiga,
com totes les coses bones,
a tu estem enganxats,
així que queda’t per ací, perquè potser que et tirem a faltar,
a mesura que ens fem grans,
cansats de tanta brossa televisiva.)
I si així ho deia el gran encantador de Radio Gaga: per què afegir alguna cosa més?...
