Diuen els experts que hi ha bàsicament tres tipus de gestió cultural: el model públic, el model privat i el model associatiu. En el meu cas, he tingut la sort de formar part d’un gran equip divers i transversal del primer model al si de la Universitat d’Alacant. Ben cert és que fer-ho des de la part institucional representa un esforç quotidià per a enriquir la institució d’on formes part i projectar-la a l’exterior. Tot un repte que, en el nostre cas, es va desenvolupar durant més de dèsset anys en tot allò que actualment s’anomena #TerritoriUA. Un projecte que naixia amb la coordinació de companyes i de companys que ens vam precedir com Alfredo Morales, Enrique Giménez, Emilio Feliu, Antonio Ramos, José Carlos Rovira, Jesús Pradells, Josefina Bueno i, en l’actualitat, Catalina Iliescu.

Durant el temps que vaig formar part d’aquest gran equip –que va anar creixent i consolidant-se amb la incorporació a aquesta coordinació del personal del Museu de la Universitat d’Alacant i d’altres tècnics fins a completar la llarga trentena que ara en formen part– vaig aprendre el valor de conjugar l’experiència en la gestió amb la incorporació de la innovació que representava l’aportació del nou personal, tot i que de vegades fora un repte aconseguir-ho. Tot això perquè una gestió moderna i actualitzada de la cultura requereix una actualització constant orientada als nous consums culturals i, el més important en un centre com la Universitat d’Alacant, connectada amb els hàbits d’un alumnat canviant generació rere generació.

Enmig de tantes experiències, que vaig compartir en la coordinació en els últims anys dels incansables Eva Valero, Mar Iglesias, Faust Ripoll, Ximo Quílez i Carmen Cobela, destaque, sense dubte, el descobriment d’un nou mètode de gestió, el del públic. Un punt central de la nostra programació que sempre estava pendent en la ment inaturable de la tècnica Carmen Giner. Carmen se’ns jubila, sí, encara que semble impossible! Perquè serà difícil assistir a una representació al Paranimf de la Universitat o al Festival de Teatre Clàssic de l’Alcúdia sense pensar que ella ha estat la responsable de l’execució i coordinació de totes les parts implicades en aquesta. I com a prova de l’eficiència de la seua responsabilitat, en el petit homenatge que es va desenvolupar al bell mig de l’última representació del Festival de l’Alcúdia, la nostra companya, en les paraules que els actors li van fer pronunciar, ho va deixar ben clar per als qui estàvem presents: el que ha centrat el seu treball fins ara ha estat el públic tan fascinant que sempre ens ha acompanyat.

Rellegint diversos textos atribuïts al filòsof grec Diògenes el Cínic, vaig descobrir una referència que pot perfectament sintetitzar el que vull explicar-vos: “la cultura és un saber del qual un no se n’ha de recordar... ha de fluir espontàniament”. I sí, així vaig aprendre del #modelCarmenGiner –si em permeteu l’etiqueta–– que una programació cultural feta des d’una administració pública ha de connectar de manera eficient i senzilla amb el seu públic potencial: una barreja entre l’alumnat i el personal de la universitat, al costat de les persones que consumeixen cultura del nostre entorn. Una proposta basada en l’horitzontalitat, on no hi ha cultura d’elit i cultura de masses, sinó una barreja on tot és possible i on el sentit social, d’igualtat i de diversitat es produeix en tots els nivells.

Així, la nostra tècnica era capdavantera en la programació en valencià quan no hi havia cap normativa o reglamentació sobre els usos lingüístics institucionals en la nostra Universitat. Al mateix temps, buscava implementar espectacles que no eren ben rebuts per algunes administracions conservadores que els deixaven a banda o aconseguia incloure d’altres de dansa contemporània, la germana petita de les nostres arts. En l’època de reducció dràstica de pressupostos, era l’especialista en programar a un mínim cost, sense que les companyies professionals quedaren a banda, tot fent salvar programes com el mateix Paranimf o les activitats culturals en les seus i aules universitàries quan algunes instàncies de la institució ho suggerien...

Ben cert és que un model de gestió tan eficient i concret requeria una tasca de coordinació general de l’equip. I, més enllà de les dificultats quotidianes que això sol comportar, aconseguir un punt de trobada i de resolució efectiva era una realitat factible per al pragmatisme de la tècnica de cultura degana de la nostra Universitat. Una sort haver aprés d’ella i haver-la pogut compartir el temps que ha estat possible. Per això, el meu respecte i reconeixement més sincer, des de la intimitat –encara que la privacitat acaba de trencar-se en el moment de publicació d’aquest article– i de la reflexió que ofereix el pas del temps, per una jubilació més que merescuda. I amb la seguretat de tenir el seu consentiment, us propose que utilitzeu, senyores i senyors de la gestió cultural, l’etiqueta #modelCarmenGiner