“Deteste l’eterna disposició per a la veritat, la veritat per costum, la veritat per obligació”. Aquestes són les paraules de l’escriptor d’origen búlgar Elias Canetti escrites l’any 1942 en plena II Guerra Mundial. Les faig meues, permeteu-me la gosadia: “deteste el meu alumnat, el que pretén ser-ho per estar matriculat, el que ho és per obligació”. Un paral·lel que, gràcies a una lectura estiuenca, el volum de reflexions de Canetti “La província de l’home”, m’ha servit per a fer balanç del meu primer any de retorn a la docència, després d’una pausa de més de vuit anys.

Tornar a classe ha representat trobar-me amb la nova realitat d’unes aules que, a l’inici de curs, s’omplien de cares anònimes darrere d’una mascareta, i que a la fi ha servit per adonar-me de les diferències. Podria mentir, disfressar les meues paraules amb afirmacions del tipus “un luxe d’estudiants” o “un goig ser el seu professor”, però conscient que algunes d’aquestes persones el poden llegir, malgrat tot, he decidit ser sincer. I direu, per què soc tan directe i cruel alhora? Perquè, amb algunes honrades excepcions, m’he adonat com perden la sort que tenen: aprendre i viure. Després de tants anys, m’he trobat un alumnat que ve a classe sense excepcions però que no sap per què ho fa. Parlen de la tendència de les universitats a convertir-se en una continuació dels centres de secundària. N’he sigut testimoni.

He observat com s’ha perdut el sentit crític, la voluntat per a contrastar les fons: el que es diu a classe serveix per a prendre apunts i després, amb la insuficiència de la redacció que mostren, s’ofereix com una versió devaluada del que s’ha explicat a l’aula. Sabeu que he fet classes a Educació Infantil, a Humanitats i a Filologia Catalana? Tres graus distints que haurien de tenir un punt en comú: l’interés per aprendre i per reflexionar en un alumnat que vol convertir-se en un futur pròxim en docents. La passió per la lectura hauria de ser un dels punts de trobada entre tot el meu alumnat. Només les excepcions confirmen la regla: l’alumnat consulta resums sense interés que fa seus amb una mescla de conceptes i d’arguments que en ocasions provoca el somriure del professor, o siga, jo.

He tingut davant meu l’alumnat més tecnològic que mai havia conegut: l’escriptura a mà dels apunts ha estat substituït per l’ordinador portàtil o similar que permet, en moments del tedi que pot provocar classes de dues hores, consultar qualsevol xarxa social o missatgeria o, fins i tot, revisar algun treball d’alguna assignatura posterior. En el meu cas, per a contrastar aquesta tendència, he fet servir un punter digital que em permetia passar els esquemes que projectava des del fons de la classe. Així, he pogut veure el paisatge del meu alumnat farcit d’aparells electrònics on, de manera dissimulada, hi havia obert algun arxiu relacionat amb l’assignatura, però que preferentment oferia qualsevol altra pàgina del complex món de la informació personal.

Per això, en benefici de la sinceritat: oferisc la meua petita venjança per tot aquell jove que creu que estudia com cal i es deixa emportar per la superficialitat i la manca d’interés per aprendre res de nou. Ací es troba, per tant, la meua rancúnia davant d’aquest alumnat que perd el temps i que es perd unes classes teòriques o pràctiques que intente portar endavant de la millor manera possible. És el repte de tot professor que pretén fer-se entendre i formar els professionals del futur.

Aquesta és la paradoxa: per a dir la veritat he d’exposar el meu malestar amb l’alumnat fallit, encara que el que està interessat i pren amb responsabilitat la seua tasca, sembla deixat a banda de les meues reflexions. Per això, abans de concloure, també he de citar el bon alumnat, el que pregunta –encara que algunes veus els titllen de “pilotes”–, el que llig i assaboreix les lectures, el qui s’emociona davant d’alguns aspectes de la literatura –la matèria principal de les meues assignatures–, el qui es queixa de la manca d’interés dels altres –fins i tot, el qui s’adona que un altre li ha copiat el treball i t’ho diu amb veu baixa–. Siga com siga, em quede amb la bona percepció de l’alumnat responsable, dels qui tindran la responsabilitat el dia de demà de ser sincers i no dedicar-se a la docència per obligació, sinó per devoció. L’emoció de les seues classes servirà perquè un professor com jo estiga orgullós del seu treball. Paraula de mestre!