Ara fa 30 anys una bona amiga i excel·lent lectora, Patrícia Alberola, em va parlar dels diaris que l’escriptora Anaïs Nin havia anat escrivint entre els anys 1931 i el 1974. Vaig trobar-los poc després en una llibreria de vell de Barcelona. Sempre m’han acompanyat en els meus canvis de casa; d’ençà que els vaig llegir, vaig entendre la força de la nuesa d’una escriptora que se sincerava a si mateixa, tot i la selecció de la informació i la consciència de la seua lectura per part d’alguns dels protagonistes de la seua vida. Tot i això, la versió no censurada dels seus diaris només es va publicar després de la seua mort i la del seu marit.

L’escriptora es despullava a través d’unes pàgines que jo llegia mentre iniciava la redacció de la meua tesi doctoral durant la primera part dels anys. Així, escrivia: “hi ha experiències de les quals m’allunya la meua timidesa. Però la meua curiositat i la meua capacitat de creació m’impulsen a franquejar aquestes fronteres, a transcendir el meu caràcter. La meua imaginació em porta a terrenys desconeguts, inexplorats, perillosos.”. Tinc recent aquesta cita perquè, enmig de les noves lectures d’estiu, he rellegit el primer volum dels seus diaris. Amb el pas del temps, m’he adonat de la meua identificació amb l’expressió de la timidesa de l’autora, com un tret imprescindible per a entendre la seua prosa i per a entendre la seua tendència a redactar les seues vivències.

Sí, soc tímid, un fet que us estranyarà a les persones que em coneixeu. Sempre he usat l’excés de conversa per a amagar la vergonya que em produïa parlar de mi mateix. Potser per això he mantingut el valor dels secrets com un element característic de la meua manera de ser, com una mena de protecció externa que defensa el meu món interior. Durant un temps, vaig patir la meua timidesa, la meua dificultat de conéixer gent nova, d’experimentar sensacions i novetats. Potser envejava l’autora que, malgrat el seu tarannà, usava la imaginació per a descobrir “terrenys desconeguts, inexplorats, perillosos”. Perquè només en la meua ment surcaven aquestes vivències desconegudes. La timidesa m’impedia fer-los meus i assaborir-los.

Ben cert és que, a través de les lectures –sobretot si són “relectures”–, descobreixes noves maneres d’entendre el teu món. Aquesta ha estat la meua troballa, la d’entendre la timidesa com un factor positiu en la constitució d’un ser humà. Tot això, perquè la nostra societat relaciona aquest tret amb una manca d’autoestima i de confiança en si mateix. Sovint s’ha parlat de la interrelació entre la timidesa i la sociabilitat, però res més lluny de la realitat: la primera no implica una baixa sociabilitat i a la inversa. En el meu cas, sempre m’he considerat una persona sociable, encara que tímida. Així, és ben interessant l’escala de la timidesa construïda per Jonathan M. Cheek i Arnold H. Buss, a partir de la interrelació entre els dos elements esmentats, per a entendre el grau de timidesa i de sociabilitat de les persones. Així, m’he decidit a emplenar-la i, en el meu cas, el resultat m’apunta a una “notable timidesa”. Feu-ho, potser us sorpreneu de vosaltres mateixos. [http://espectroautista.info/RCBS13-es.html#P4].

La timidesa ens fa sentir incòmodes, cohibits, amb temor davant de persones i de situacions desconegudes. Però experimentar-la des de la infantesa pot provocar l’aprenentatge d’una sèrie de recursos que milloren la teua sociabilitat i l’adaptació de la novetat. És per això que em trobe satisfet d’haver-la patit, perquè vaig créixer amb ella i m’ha servit d’impuls per a ser com soc. Va ser el repte que jo mateix em vaig decidir dur endavant: superar-la. L’escriptor japonés Haruki Murakami escrivia en “Despietat país de les meravelles i la Fi del Món” (1985) que “els rius profunds corren tranquils”, això és, si vius feliç amb la teua timidesa, assaboreix-la tranquil·lament. Potser, per això, primer vaig recórrer a la imaginació –com deia Anaïs Nin– per després aprendre el valor de la timidesa com una manera única i singular d’entendre la vida. Des de la riquesa del món interior, tot conservant la pròpia intimitat, i oferint-la, a petites dosis, cap al meu entorn. Paraula de tímid!