Era el mes de setembre de 2010, ara fa dotze anys, que els rectors de les universitats públiques valencianes signaven amb els representants del Govern Valencià, el conseller d’Economia Gerardo Camps i el d’Educació Alejandro Font de Mora, l’acord del Pla Plurianual de Finançament del Sistema Universitari Valencià per als anys 2010-2017. En aquell moment, Ignacio Jiménez Raneda era el rector de la nostra Universitat i Jesús Rodríguez Marín de la UMH. Un acord que donava una mínima tranquil·litat als responsables de les universitats públiques valencianes damunt del paper, encara que tot va quedar en l’aire, atenent que el mateix document advertia de la necessitat d’estabilitat pressupostària de la Generalitat per a dur-lo endavant. L’incompliment d’aquest aspecte va provocar situacions ben complexes de liquidesa davant de les obligacions mensuals de les universitats.

Els motius que justificaren aquell acord s’englobaven en dos: en primer lloc, el foment de la investigació i de la transferència tecnològica des de la Universitat cap a la societat en general i, en segon lloc, l’adaptació de les universitats a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES-declaració de Bolonya) amb la consecució de la millora de l’ocupabilitat dels graduats i la competitivitat dels nostres centre en el panorama internacional. Uns objectius lloables que no van poder materialitzar-se en un finançament estable.

Supose que no cal explicar a la ciutadania en general de la necessitat de tenir uns centres d’estudis superiors suficientment dotades. Ben cert és que, des d’ideologies neoconservadores i falsament anomenades “liberals”, s’han llançat diversos missatges d’atac a les institucions públiques. Si volem ser una societat avançada i competitiva, hem d’assegurar que les universitats continuen tenint un suport social i econòmic per a fer viables diversos aspectes bàsics: des de la docència de qualitat, a la investigació i a la transferència del coneixement que s’hi genera, a tenir punts de referència en el debat científic i social actual.

Cal reforçar, per tant, els lligams entre les universitats i la ciutadania. Com deia l’informàtic neerlandés Edseger Kijkstra, “no és una tasca de la Universitat oferir el que la societat li demana, sinó el que la societat necessita”. Així, amb aquesta voluntat de servei públic, de complement formatiu i de recerca per al nostre país, és com han d’evolucionar les nostres institucions. A partir de les transferències autonòmiques dels pressupostos universitaris, els diversos governs valencians s’han fet ressò de les queixes anuals dels respectius rectorats. L’acord anteriorment esmentat va fer aigües per tots els costats. Ben cert és que en els últims anys el deute històric cap a les universitats valencianes ha anat desapareixent; però el moment actual preocupa i molt.

Així, hem llegit en els mitjans de comunicació que ahir mateix es reunien els rectors i les rectores amb el conseller d’Economia, Arcadi España, i la d’Universitats (entre altres competències), Josefina Bueno. La rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro, com a portaveu de la Conferència de Rectors de la Comunitat, recordava la manca d’un nou acord Plurianual. Any rere any, quan s’aproxima el moment d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, s’acorda la part corresponent per a les universitats. Cada any es busca ampliar el total amb altres partides de diverses conselleries, però no hi ha un projecte ferm i clar que done estabilitat financera i que permeta projeccions de creixement futur.

Les universitats se n’han queixat en diverses ocasions: s’està al límit de cobrir les despeses corrents, la qual cosa limitaria la pròpia supervivència de les institucions. No hi ha, per tant, opció per a fer previsions a mitjà o llarg termini: la improvisació en la distribució de fons és mínima. No cal dir que, com en totes les ocasions, les paraules i el to són del tot correctes. El Govern Valencià i els rectorats es llancen tota mena de bons discursos que ofereix un marc idoni per a l’acord. Ben cert és que som tots conscients de les limitacions econòmiques de les institucions públiques, però no seria hora ja de tenir un Pla de Finançament clar i decidit? Han passat més de dotze anys i diversos canvis en la Presidència de la Generalitat i no hi ha hagut sobre la taula cap projecte pressupostari a mitjà termini. L’any vinent tindrem eleccions, una oportunitat perfecta perquè tots els partits polítics mostren les seues cartes de cara a la ciutadania. Continuen creient en la necessitat d’unes universitats que lideren el coneixement, la investigació i, de retruc, la societat en general? Pensem-ho, paga la pena.