El filòsof sudcoreà Byung-Chul Han afirmava en el seu assaig “No-coses” (2021) que en l’actualitat ens trobem en la transició “de l’era de les coses a l’era de les no-coses”. Una manera d’explicar com la realitat virtual va sustituint l’autèntica, la que perceben els nostres sentits. Un llibre que vaig conéixer de la mà de la col·lega Eva Valero en una de les converses que ens agrada compartir amb altres companyes i companys. Sempre m’ha sorprés la capacitat de la meua amiga de transmetre el valor de les seues lectures i l’estima que mostra envers tot tipus de literatura, a més de la seua especialitat, la literatura hispanoamericana. Hi ha amistats que t’enriqueixen i, aquesta és, sense dubte, una d’aquestes. No debades, l’escriptor italià Alberto Moravia afirmava que “l’amistat és més difícil i estranya que l’amor. Per això, cal salvar-la com siga”.

Potser siga el moment de “salvar” també “les coses” davant de l’ascens imparable de les “no-coses”, tot plegat en un món terrenal que veu l’entrada en la nostra quotidianitat de la realitat digital. Heu pensat que ja no fem res per contemplar en directe la terra i anem a fonts accessibles virtuals com les de Google Earth? Veiem la realitat a partir dels mitjans digitals sense preocupar-nos per fer servir els nostres sentits. Quan érem xicotets, si volíem observar el terreny que ens envoltava, pujàvem a un cim i albiràvem l’horitzó. Ara no, ho podem fer còmodament des de casa i obtenir l’ampliació dels detalls que ens interessen. Tot això, perquè ens refiem del que ens arriba per les pantalles. Però, imagineu què passaria si hi haguera errades en aquestes interpretacions que ens transmeten? No ens adonaríem de l’equivocació i assumiríem fil per randa tot el que se’ns mostra com a vertader.

Així, deixem de banda el valor de les coses per obsessionar-nos en aconseguir informacions i dades. Un món ple de xifres sense sentit que ens entestem en incorporar a la nostra quotidianitat per oferir una imatge de control del nostre entorn. Una societat desnaturalitzada on les relacions afectives es troben marginades o desplaçades a un segon lloc. No cal que recorde l’esclafit de les aplicacions de contacte entre persones que han deixat a banda la incertesa de les trobades o de les coneixences fortuïtes –allò de fer noves amistats o de lligar– que substitueixen l’atzar (o el destí, segons considerem) per algoritmes aplicats a les aplicacions o, pitjor encara, a la distància física que ens separa.

En un món controlat pels algoritmes, l’ésser humà va perdent la seua capacitat d’obrar per si mateix. Ens convertim en autòmats on algú decideix per nosaltres sense ser-ne conscients. I la nostra societat es converteix en un decorat, on la realitat que percebem és la dissenyada artificialment a partir de les dades que ens han pres. No teniu la sensació de viure últimament en un entorn que ha perdut els colors i tot sembla en blanc i negre? Potser no en el vostre àmbit familiar, però en el lloc de treball, en el cercle d’amistat, es fa més evident. Tinc la sort de treballar en una institució que té un dels millors entorns possibles –el Campus de Sant Vicent del Raspeig–, però després del confinament –l’estrés col·lectiu que hem compartit més recentment– tothom sembla rendir-se a la inèrcia de la quotidianitat. Reprendre les relacions humanes, de manera directa i presencial, es converteix en tot un repte per al dia a dia. Continuem reclosos en les nostres cases i, els més agosarats, en els despatxos o llocs de treball.

Per tot això, cal “salvar” les amistats que mantenim, les bones, les que ens fan pensar i entendre que no estem sols al món. Que si en algun moment les nostres vides es van creuar va ser per res a canvi i per tot en conjunt: per compartir la delícia de viure i pensar en un món millor. Recuperar una presencialitat, un contacte directe, que ens recorde que la nostra espècie es caracteritza pel sentit de la socialització i, com no, pel sentit crític davant del seu entorn. Siguem rebels i alhora sociables: aquest és el repte. Tota una utopia que el món digital difícilment podrà substituir. Perquè la irrupció de les “no-coses” no represente la fi de les “coses” reals, com l’amistat. Paraula d’amic!