Qualsevol dels nostres lectors pot conéixer alguna experiència de governants que han arribat a guanyar unes eleccions amb promeses que bé sabien que no es podien dur endavant. Tot i això, davant del sentit populista que els serviria per atraure votants, no les negaven. Ben al contrari, repetien sense pausa unes ofertes que, tan bon punt arriben al govern, no han pogut desplegar-les. Engany a la ciutadania? Sí, ho podem dir en veu alta: una presa de pèl. En una societat democràtica com la nostra, l’accés als mecanismes del poder s’obté a través d’unes eleccions. La ciutadania escull lliurement els seus representants i, de manera directa o indirecta, qui ha de liderar els seus governs. Aquesta és la clau d’una organització moderna i en igualtat d’oportunitats per a tot el món. Tota aquesta reflexió és ben certa en tant que, qui considera que pot representar millor els altres, s’ha d’esforçar en transmetre el seu projecte i demanar la nostra confiança. Així, en situacions de normalitat, les campanyes electorals són claus per a entendre el missatge de totes les candidatures i concretar l’elecció dels votants.

Potser per aquesta aparent normalitat que la història de la literatura està plena de situacions anòmales d’ascens al poder de diverses figures històriques, com és el cas de Hitler, amb l’exemple de la novel·la del francés Éric Vuillard, “L’ordre du jour”, que va rebre el premi Goncourt el 2017, on observem el suport ferm dels industrials alemanys d’aquella època a la maquinària electoral del führer. Després de la lectura del llibre no vaig poder de pensar el que en tantes ocasions m’havien explicat: una de les històries més fosques de l’Europa contemporània va nàixer a partir d’unes eleccions democràtiques. D’altres llibres han abordat moments del nostre passat amb estranys ascensos al poder, com el de la novel·la de Santiago Posteguillo “Los asesinos del emperador”, on es planteja el triomf de l’emperador Trajano. Intrigues internes, manifasseries diverses i sotmetiment de persones per a entendre que tot s’hi valia a l’hora de controlar una societat a través del control del govern.

En les últimes setmanes hem pogut assistir a un dels debats més transversals que es puguen plantejar –amb ressò evident de precampanya electoral–: la reducció d’impostos. Uns a favor de pujar-los, i altres, de baixar-los. Uns per gravar les grans fortunes, altres per afavorir els qui més ho necessiten. En les xarxes socials, els comentaris i les reflexions sobre els dos punts de vista són ben productius. Converses diverses, poc documentades, que em porten a una situació de perplexitat: trobe a faltar les explicacions, les argumentacions respectives. Quina és la utilitat de cada proposta? De segur que totes les posicions responen a una motivació clara davant d’una resituació de l’estat del benestar després dels diversos moments de crisi que hem viscut: la pandèmia i el consegüent confinament i la guerra d’Ucraïna. A pesar de tot, sospite, com tants ho hem pensat, que responen a un interés més directe i subjectiu: afavorir el creixement electoral de l’opció política que la defensa.

Si hem aprés una veritat de la història econòmica és que les mesures puntuals i aïllades, sense canvis estructurals de major transcendència, no serveixen per a res. Posem pedaços sense tenir en compte que el teixit originari s’ha fet vell i que cal canviar-lo per un altre de nou. Aquesta és la realitat. Posaré dos exemples molt recents, que no tenen a veure amb el món universitari que és el que més conec. En Andalusia han retallat impostos –un punt que ja portava l’equip de govern d’aquella comunitat en el seu programa electoral– que representarà que deixen d’ingressar uns 900 milions d’euros, la mateixa quantitat pràcticament que ara reclamen al govern central per a combatre la sequera. El segon cas és el d’Anglaterra on el govern pretenien baixar els impostos dels més rics. Tan bon punt han vist reduir el seu suport electoral a través de les enquestes, han reculat. Unes accions improvisades i sense una clara argumentació que confon la ciutadania i que mostra una falta clara de planificació a llarg termini que provoca de tant en tant la nostra indignació. És evident que qui se sent traït ha de prendre nota i no oblidar-ho en posteriors eleccions. Qui enganya una vegada per arribar al poder, té tendència a continuar fent-ho. Perquè hi ha qui creu que tot s’hi val per aconseguir una victòria. Deixeu-me que renegue d’aquestes formes que són pròpies del passat. Ens mereixem uns governs legítims que no modulen el seu discurs davant del que volen escoltar els seus electors. Paraula de votant!