El bisbe Victorio Oliver

En una entrevista a la revista “Noticias Diocesanas”, de la diòcesi d’Oriola-Alacant, el bisbe Victorio ha afirmat que “a mi el poble m’ha ensenyat a ser bisbe”.

Nascut a Mezquita de Jarque el 23 de desembre de 1929, D. Victorio va ser ordenat capellà el 27 de juny de 1954. En aquesta entrevista, D. Victorio diu que “jo mai no he demanat ser bisbe” i que mai no s’esperava que el papa Pau VI el nomenara bisbe: “Jo no he fet res, és una crida que m’ha fet el Senyor per mitjà de l’Església”.

D. Victorio estudià en el Pontifici Institut Bíblic de Roma, on es graduà en Sagrada Escriptura. El 1972 va ser consagrat bisbe, passant a ser un dels auxiliars del cardenal Tarancon, que li confià la difícil Vicaria de Carabanchel, a més de les Vicaries de l’Apostolat Seglar i del Món Obrer.

El 20 de desembre de 1976, el papa Pau VI el nomenà bisbe de Tarazona i el 29 de maig de 1981, el papa Joan Pau II el traslladà a Albacete, arribant a la diòcesi d’Oriola-Alacant el 22 de febrer de 1996, fins que Joan Pau li va acceptar la renúncia el 23 de desembre de 2005.

En una anècdota molt significativa, D. Victorio, que recorda que “a mi el poble m’ha ensenyat a ser bisbe”, conta que una vegada va anar a un poble i un grup d’hòmens s’acostaren per conèixer el bisbe. “Un dels hòmens repetia: ¿Qui m’ho anava a dir a mi que el senyor bisbe vindria a vore’m a mi?”. D.Victorio recordava a l’entrevista, que aquell home li va dir que “abans posàvem banderes als balcons per rebre el bisbe”. I D. Victorio li preguntà: “¿I a vostè quan li semblava millor?”.I aquell home li contestà: “Ara!, perquè ara em sembla vostè més germà”. Com diu D. Victorio en aquesta entrevista, “aquesta és la resposta que em sorprengué i m’impressionà. Aquell home del poble em va fer pensar molt: has d’aprendre a ser germà”.

El bisbe Victorio recorda que la relació amb la gent li “ha estat un gran ensenyament”, perquè li han ensenyat “quina és la tasca del pastor” amb les ovelles: “estar amb elles, enmig d’elles i estar molt atent als problemes i dificultats que tenen. Defensar-les, estimar-les com Jesucrist, que morí per les ovelles”.

Amb humilitat i senzillesa, el bisbe Victorio afirma que “l’Església es una cosa que fem tots. L’Església està oberta a tothom”, com ens recorda també el papa Francesc. I D. Victorio afegeix encara: “Que ho sàpiguen els pobres, els humils, que ho sàpiguen els pecadors, els qui se senten pecadors”.

En els difícils anys del final de la dictadura, com recordava el cardenal Tarancon en les seues “Memòries”, D. Victorio Oliver, amb els auxiliars de Madrid, Estepa i Iniesta, van ser considerats sospitosos pel franquisme, ja que “havien donat proves de desafecte al Règim”, com deien els alts càrrecs del franquisme. Però el cardenal Tarancon defensà els seus auxiliars i, concretament, de D. Victorio Oliver, Tarancon deia que “era un home bo” i que “les acusacions de “rojo” contra ell, pels incidents d’un primer de maig, provenien de l’extrema dreta”. A més del famós “Tarancon al paredón”, cal recordar “els insults i intents d’agressió a un bisbe auxiliar de Madrid, D. Victorio Oliver”, com recordava d’ell el cardenal Tarancon.

D. Victorio, un bisbe montinià i taranconià, i plenament conciliar acaba l’entrevista demanant perdó: “Vos demane que disculpeu els meus pecats i les meues deficiències. La meua vida ha volgut ser la d’un pastor pobre i limitat”. I per això li agradaria que el recordàrem com “un testimoni del què significa el Déu misericordiós”.

Hui hem de donar gràcies a Déu pels 50 anys d’ordenació episcopal de D. Victorio, un home bo i senzill, calumniat pel franquisme pel seu compromís amb l’Evangeli, la justícia i la classe treballadora.