Assajar, fracassar, estimar l’art (elogi de la concentració)

Assajar, fracassar, estimar l’art. Tres verbs d’aquestes característiques ofereixen un sentit decadent de la creativitat, atenent que l’estima pot apaivagar la percepció negativa de les diverses provatures que concreten tot procés artístic. Aquest va ser el títol suggerent de la xarrada que la col·lega de la Universitat de Girona i directora del Centre d’Art Contemporani de Girona (Bòlit), Íngrid Guardiola, va oferir al nostre alumnat en l’inici de curs. Tan bon punt vaig conéixer el lema de la proposta, vaig pensar en tantes frases del pintor d’origen holandés, Vincent van Gogh que han servit a tants crítics d’art i d’altres artistes a entendre la creació artística com una lluita de contraris que s’origina en la part més interna de l’ésser humà: “les pintures tenen una vida pròpia que es deriva de l’ànima del pintor”.

Guardiola va regalar a l’auditori diverses reflexions com “l’art no és art fins que no forma part d’una col·lecció”. Una afirmació que pot no estar exempta de polèmica, perquè deixaria fora el producte artístic únic, sense el conjunt d’altres peces. Tot i això, la referència a la importància dels museus com a contenidors de creacions, ens confirma la defensa que l’estudiosa fa de la visita als centres museístics, com un espai de trobada presencial davant de la solitud de la virtualitat. Vaig recordar de seguida la sèrie pictòrica que Antoni Miró ha dedicat en els últims anys als museus, com un motiu pictòric més enllà dels objectes que alberga al seu interior.

“La dictadura de les multipantalles”, en paraules de la professora, aïlla l’ésser humà. Una realitat que s’ha incrementat des de la pandèmia i el posterior confinament. Una tendència que ja venia marcada pel tarannà d’una nova generació que té la immediatesa com a base d’acció. L’anomenada Generació Z, com apuntava en un article la periodista menorquina Susana Quadrado, “muestra dificultades para concentrarse más allá de los dos minutos”. Tot això dins del debat al si del professorat de les universitats púbiques després que un col·lega de la Universitat de Nova York fora expedientat perquè l’alumnat es queixara del seu nivell alt d’exigència i de suspesos. D’altres col·legues, com la professora de Dret de la Universitat de les Illes Balears, Margalida Capellà, denunciaven la manca de comprensió lectora i el baix nivell de tolerància a la frustració que, en el seu cas, prop d’un 60 % de matriculats no s’hi presenten als exàmens.

Aquest és, doncs, el debat: baixar el nivell d’exigència, afavorir el seguiment de les matèries de l’alumnat o mantenir els criteris d’excel·lència que forme els millors professionals del futur. És obvi que la baixa tolerància que aquesta generació té de la frustració augmenta el seu fracàs i, segons la periodista catalana, s’origina en els “padres hiperprotectores duchos en culpar siempre al docente por más que clame al cielo desde la ESO que su hijo es un auténtico zote”. Respecte a la manca de concentració adduïda, és evident que el triomf de la virtualitat com a únic canal de recepció de la informació, on les imatges substitueixen els textos, ha incrementat la baixa perseverància i el mínim esperit crític d’un alumnat-espectador que va perdent la curiositat i la continuïtat en el seu procés formatiu. Un debat que caldria encendre també en la nostra Universitat: cal aconseguir la participació del professorat que es troba abduït per tantes accions burocràtiques que li resten temps i ganes per sentir-se partícep en el redreçament de l’ensenyament.

Amb tot això, és fàcil entendre l’opció que Íngrid Guardiola defensava davant del nostre alumnat: la represa de la presencialitat en el consum cultural. Només així podrem potenciar la concentració dels membres d’una generació que no sap socialitzar-se de manera natural i que, davant d’un text o d’un producte artístic, no sap fixar la seua atenció i extraure les dades rellevants del producte que té davant. En aquest sentit, aquesta tendència que denunciem és comuna a l’alumnat de totes les matèries, siguen humanístiques o tècniques, en tant que es tracta de la deriva d’un grup marcat per una nova manera d’entendre la comunicació humana. Cal tenir més reflexions com les de Guardiola, Quadrado i Capellà si volem entendre els canvis en el model educatiu actual i, sobretot el paper que l’art ha de jugar en el món contemporani. Potser, per això, van Gogh va afirmar: “l’art és un combat. En l’art, cal fins i tot jugar-se la pell”. Paga la pena, no hi ha cap dubte. Paraula d’un que es concentra amb facilitat!