El tren, (d'Alacant al cel, o...)

 ”Ahora soy yo el que veo a los Euromed pasando a escasos 30 km/h por la estación de Monóvar-Pinoso mientras mi (tren) Media Distancia les espera (detenido). Un completo disparate... La evolución de las infraestructuras ferroviarias en la provincia de Alicante en el último medio siglo es una historia concatenada de despropósitos”, (INFORMACIÓN, 2-01-23). Estes opinions eren vertides per un opinador del diari. “No nos quieren”. És que posem el crit al cel. Tanmateix, allò rellevant és que ens donem compte ara, per exemple, que hi ha AVE Madrid-Màlaga, Madrid-Múrcia, Madrid-Alacant, Madrid-València, Madrid-Castelló, Madrid-Tarragona, Madrid-Barcelona... de fa algun temps ja. I els nostres trens a 30 Km/h..., o sense tren AVE per a arribar a Benidorm, a València (per la Manxa), a Barcelona...

No ens volen, o... no ens fem de voler, o no demanem que ens vullguen!... On està la connexió ferroviària amb l'aeroport de L'Altet?, on està el tercer carril de l'Autovia de circumval·lació d'Alacant?, i el soterrament de l'Estació d'Alacant i les vies del ferrocarril?, i el Corredor Mediterrani i l'Estació Intermodal?, o la desviació de la Carretera Nacional al pas per l'Esplanada i Port d'Alacant?, o la solució de manca d'aigua per al Sud?, o les obres en evitació d'inundacions de la Vega Baja/Baix Segura?... Per què?, per què este abandonament per part de l’Estat?...

Potser no ens consideren, potser no demanem que ens estimen... Tal volta estem capficats massa en nosaltres mateixos, estem obsessionats en nosaltres, com si no tinguérem companys ni amics que pogueren tirar-nos una maneta. València és culpable de tot!, alguns exclamen. Ens aïllem, ens separem de quasi tot el que representa la Comunitat Valenciana, com si a soles els alacantins tinguérem més força. Força per reclamar allò nostre. Errem el tir. No és València l'obstacle. Però potser sí que estem aplanant el camí a aquell que postula: “Divideix i venceràs”.

Un “divideix i venceràs” que, entre alguns de nosaltres, també es concreta en un discurs sintetitzat en l’anticatalanisme. Una forma de negar llaços d'afinitat amb Catalunya, en un clar truc que en realitat amaga una guerra contra el valencià. I no només és això, és una brega absurda entre nosaltres mateixos que fomenta la manca d’intercomunicació amb les infraestructures necessàries. És a dir, un enfrontament i discòrdia civils que alimenta el desànim i un desconcert que anuncia una col·lectivitat trencada, descohesionada, fàcil de dominar. No és cap sorpresa que no ens tinguen, doncs, en compte. Fàcil és que el Corredor Mediterrani no siga realitat entre nosaltres, que tot siguen retardaments, que la manca del doble carril de mercaderies i de passatgers AVE siga una atac a la competitivitat i riquesa del país nostrat. Fàcil és que ens diguen que no al tren de via ampla per la costa. Què fem nosaltres?...

Bé faríem de buscar i trobar una cohesió social, una entente i junta, cadascú amb les seues particularitats, però units, sense crear falsos obstacles i rivalitats entre nosaltres, tots a una. A la recerca de més força, de major respecte dels altres cap a nosaltres, en pos d'aconseguir cotes de benestar i progrés. Sense aspirar a voler conquistar el cel, però sí tocant terra.