Sense pèls a la llengua

Elogi dels gossos

Foto de archivo

Foto de archivo / D.Pamies

Carles Cortés

Carles Cortés

Sabeu que al nostre país ja tenim el doble de mascotes que de xiquetes i de xiquets a casa? Els animals preferits són, sense dubte, els gossos. En els últims tres anys el seu registre ha augmentat un 38 %, de manera que, segons llegíem en un article de F. J. Benito d’aquest mateix diari Información, són ja 9,3 milions en tot l’estat. Aquest increment ha estat clarament potenciat per la pandèmia. La seua presència a les cases ofereix una companyia estimada per damunt d’altres espècies com els gats; segons un estudi de Budget Direct, som el país europeu que més opta pels gossos davant dels felins. I una altra curiositat, la Vila Joiosa es troba entre les ciutats amb un major percentatge de canins, només superada per Valdemoro o Pontons. Potser la presència de residents estrangers d’una edat avançada que tenen gossos com a acompanyants incrementa aquesta presència.

Diuen els experts que tenir gossos com a mascotes pot disminuir l’estrés i la sensació de soledat, millora la salut dels seus propietaris en tant que incrementa la seua activitat física i, en el cas de tenir infants a casa, els ajuda en les seues habilitats emocionals i socials. Això ho diu, entre altres, el National Institutes of Health en un informe de 2018 titulat “The Power of Pets”: un pont entre propietaris i animals que ha acompanyat la nostra espècie des dels orígens. No debades la literatura està plena de pàgines dedicades a aquests animalons i la importància per als humans. Així, potser una de les novel·les de Virginia Woolf que sempre he recordat té un gos com a protagonista: Flush (1933). Si no heu llegit aquesta mena de biografia originalíssima del gos de la poetessa Elizabeth Barrett, feu-ho de seguida.

Una altra autora més pròxima, la mallorquina M. Antònia Oliver, també va literaturitzar les seues gosses. Foc, Rossa, Estel, Blanqueta i Mel són els cans –com els anomenen a Mallorca– que van acompanyar-la en la seua vida, plena d’entrebancs per la salut, i que van portar-la a incloure-les en obres com Crineres de foc (1985) i un parell de relats sobre “Blanqueta” i “na Mel”. En una entrevista que la Isabel-Clara Simó li va fer el 1980 deia: “vam trobar M. Antònia Oliver molt trista: se li acabava de morir la gossa i tenia els seus immensos ulls blaus plens de tristesa. Certament el dolor no pot ser compartit”. Una afirmació que em crida l’atenció perquè, no sé si ho sabíeu, la Isabel-Clara Simó tenia una fòbia especial contra els gossos. Així, no vaig poder mai convidar-la a casa a causa dels sis gossos que tinc; els meus Ratolí, Puça, Bola, Ares, Fosca i Cocotet es van quedar sense conéixer-la, tot i que sempre els parle de l’enyorança que encara li tenim els seus lectors. Coses d’humans i de gossos.

Siga com siga, els qui tenim canins a casa sabem que, per llei natural, els veurem desaparéixer, en tant que la seua mitjana de vida es troba entre 10 i 18 anys aproximadament. Sabeu que ja s’ha demostrat que no és certa la teoria que cada any d’un gos té l’equivalència de 7 anys dels humans? Així, s’ha pogut demostrar que el primer any de vida equival a 30 nostres. Quan tenen 4 anys, equivalen als nostres 52. A partir dels 7, el seu envelliment es ralentitza. Una nova manera d’entendre el creixement de les nostres mascotes davant d’una realitat innegable: al llarg de la nostra vida, els haurem de soterrar.

Per tot això, em costa entendre que les llengües actuals estiguen plenes de prejudicis contra aquesta espècie. Així, podem trobar definicions en els nostres diccionaris de la paraula gos com a “poc aficionat a treballar, peresós” o expressions com “tinc gos d’alçar-me tan prompte”, “eixe té el gos agafat a les costelles” o “passa el dia fent el gos”. Per si no queda clara l’accepció, encara tenim expressions que incrementen el sentit negatiu com “gos malfaener”, per a una persona molt peresosa. D’altres expressions em semblen encara més cruels: “tindre més sort que un gos que s’ofega” o “tenir tos de gos”. Les úniques accepcions que trobe amb un sentit positiu és la que fa referència a tenir gran abundància i benestar, “lligar els gossos amb llonganisses”, o a estar molt content, “més content que un gos amb un os”. Tot plegat, una nova mostra com la fraseologia popular va ben plena de prejudicis i de sentits pejoratius. És per això que m’hi rebel·le i afirme en veu alta que soc un gos, perquè en tantes ocasions en les meues mascotes he trobat més afecte i sinceritat, més ganes d’activar-se i d’il·lusionar-se, que en altres companyes i companys de la meua espècie. Paraula de gos!