La Universitat com a centre de pensament: l’honoris causa de Joan F. Mira

Sabeu que la Universitat d’Alacant ja té 101 doctores i doctors honoris causa? Bé, 102 si afegim el recentment investit, l’escriptor Joan Francesc Mira. Més d’un centenar de distincions de diverses personalitats amb mèrits rellevants que han prestat serveis destacats a la pròpia institució des de la seua creació el 1979. Així, en la nostra universitat podem trobar els primers reconeguts, l’any 1984, José Pérez Llorca i Francisco Orts Llorca, Alberto Sols, Russell P. Sebold, i Eusebi Sempere. Els tres primers del camp de la medicina, al costat de l’especialista en literatura espanyola i l’artista plàstic d’Onil. Amb aquesta diversitat, la Universitat d’Alacant marcava la tendència que ha anat eixamplant-se en els diversos equips rectorals posteriors, de manera que pràcticament totes les àrees de recerca i de docència han pogut proposar alguna de les candidatures que, elevades a la seua Facultat o Escola, ha acabat sent aprovada pels Consell de Govern corresponents.

De polèmiques, tot i que la nostra universitat sempre ha buscat el consens i ha resseguit la trajectòria brillant de les investidures, també n’hi ha hagut. No és objectiu d’aquest article entrar ara a recordar el debat que es va concitar l’any 2011 davant de la proposta de reconéixer Rodrigo Rato en un moment en el qual la seua credibilitat professional estava en ple debat públic. De manera molt encertada, tres anys després, sense que s’haguera concretat l’acte d’investidura, el Consell de Govern de la UA va acabar retirant la concessió, tot argumentant “el canvi en els criteris que el van fer meréixer”. Es tancava així l’únic debat real que hi havia hagut en uns reconeixements que intenten fer-se amb la majoria dels representants universitaris en l’òrgan que l’ha d’aprovar. Més recentment hem assistit al risc d’una institució universitària, la Universidad Complutense de Madrid, d’atorgar reconeixements sense haver encés abans el debat. És el risc que té oferir guardons a polítics en actiu que no han acabat la seua trajectòria i, sobretot, no sotmetre-ho a la votació dels òrgans interns corresponents.

De totes les investidures, encara que podria destacar personalitats de diversos àmbits, em permetreu en aquells que, per la meua vinculació filològica, em van fer enorgullir de la meua Universitat: els poetes d’Uruguai, Mario Benedetti, i de Xile, Raúl Zurita. D’igual manera, vull destacar el reconeixement a l’escriptor de Castalla, Enric Valor, el 1999, pocs mesos abans de la seua desaparició. Un acte emotiu que encara recorde des del seient que jo ocupava en el pati del Paranimf. Divendres passat va ser el torn de Joan Francesc Mira. Com a alumne, va visitar-nos l’any 1989, quan acabava de publicar Els treballs perduts (1989), el principi d’una trilogia que continuaria amb Purgatori (2003) i El professor d’història (2008). Aquells joves filòlegs en potència sentíem amb la boca oberta i enteníem que no ens havíem equivocat d’estudis: calia aprendre el que hi havia darrere de cada obra literària i, de retruc, darrere d’un autor com aquest. Havíem rebut la marca d’un sociòleg i antropòleg que havia sabut construir una trajectòria impecable com a novel·lista i assagista. Qui ens anava a dir que 34 anys més tard tornaríem a trobar-lo en el nostre campus en un acte que reconeixeria la vinculació que sempre ha tingut en la nostra universitat. Mira, en el seu parlament, va recordar-nos la “utilitat de les idees generals com a perspectiva i rerefons de qualsevol debat entre experts en qüestions concretes i puntuals”, perquè la Universitat d’Alacant és ara depositària d’un llegat més, el del treball en les paraules i el pensament d’un escriptor que ha tornat als seus orígens marcats per la branca paterna.

El sociòleg va venir a expressar-nos el que molts pensem des de fa temps. La laudatio que va pronunciar Enric Balaguer va servir-nos de preàmbul: la defensa del viatge com una manera de retrobar les arrels i el sentit a les coses. Mira ha sabut en la seua literatura, en el seu periodisme i el seu assaig, trencar els motles i les convencions i parlar sense embuts: una aposta ferma i decidida per una universitat que no siga una continuïtat directa dels centres de secundària, perquè la relació entre aquesta i la societat no siga només utilitària. Una defensa clara per unes institucions que preserven el coneixement, el pensament, la consciència racional i sàpiguen transmetre-ho al seu entorn. Una reflexió a favor dels seus valors com a entitat i del seu alumnat com a punt de connexió dinàmica amb la societat, més enllà del sentit formatiu i laboral que sembla centrar la universitat actual. L’enhorabona, mestre.