L’escriptura creativa: una eina terapèutica?

Heu tingut alguna vegada la necessitat d’escriure per a expressar les vostres emocions, reflexionar sobre la vostra existència o superar potser alguna experiència difícil? Observeu que teniu dificultats per a expressar oralment el vostre estat d’ànim i amb l’ajuda d’un full en blanc (o d’una pantalla buida de l’ordinador) ho aconseguiu? Si és així, teniu davant vostre l’article que pot donar-vos la raó: escriure sobre un mateix pot ajudar-vos a alliberar les tensions emocionals i l’ansietat. Dir les coses com són, sense mentir-vos, per a vosaltres mateixos. Però no sols cal abordar uns textos més o menys autobiogràfics per a sentir-vos millor; de vegades, amb la redacció d’escrits de ficció, contes o novel·les, poesia o teatre, també podem obtenir els efectes positius d’aquesta acció.

En Poemes de l’Alquimista (1952), Josep Palau i Fabre, escrivia: “ara que la meva poesia és tota fora de mi i que n’estic alliberat, m’adono que no he fet sinó destruir, un per un, els llaços que m’unien amb el món de fora, segurament per a no haver-los d’enyorar”. Una referència directa al buidatge que qui escriu aconsegueix amb l’escriptura. Projectem les nostres dèries en les lletres que, amb major o menor espontaneïtat, crea el nostre enteniment. Potser, si tenim en compte unes paraules com en les anteriors, un concepte com el d’escriptura creativa sembla una redundància: tot escrit és una creació, una manifestació de la capacitat humana per alterar el seu entorn i deixar-ne constància.

No obstant això, hi ha matisos que l’accepció aporta. A diferència de l’escriptura tècnica o acadèmica, s’enfoca en transmetre informació precisa i objectiva a partir de temes i emocions d’una manera subjectiva i artística. La clau de l’escriptura creativa és la llibertat d’experimentar amb el llenguatge per a ser original i expressar la veu i el punt de vista de l’escriptor. Atenent a aquests elements diferenciadors, és fàcil localitzar en la societat actual cursos i tallers que fomenten el seu desenvolupament. Fins i tot en l’ensenyament, com en alguns graus filològics –pense en el nostre Grau en Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant– n’és present. Hi ha un munt d’entitats o associacions que organitzen formació específica en aquesta matèria on el professorat amb experiència en redacció o en escriptura literària ofereix els seus suggeriments que busquen potenciar les qualitats de l’alumnat interessat.

En el meu cas, he tingut l’experiència en els dos últims anys de fer un bon grapat de cursos d’aquestes característiques per a la formació del professorat d’infantil, primària i secundària tant en terres valencianes com mallorquines. Allò que va nàixer d’un suggeriment d’una de les millors assessores de multilingüisme que he conegut, la infatigable Oreto Doménech del CEFIRE d’Elda, m’ha portat a tenir l’experiència d’intentar fomentar l’escriptura creativa com una eina perquè el professorat de diverses matèries puga aplicar-ho a la seua aula i així aconseguir una millora comunicativa i sobretot una dinamització, a partir del foment de la creativitat lingüística, del seu alumnat. No sé ben bé si aquest alumnat-professorat, durant el temps que han durat les meues sessions, han sentit alguna mena d’efecte terapèutic en el seu dia a dia. Us puc assegurar que no era el nostre objectiu inicial, encara que soc conscient que l’ús d’algunes tècniques específiques com l’escriptura lliure o la redacció individual o en grup pot haver-los alleugerit de les tensions quotidianes i haver-los facilitat l’expressió de pensaments i d’emocions.

Recorde el cas d’una alumna que, en recta final del curs, em demanava no compartir el seu relat amb la resta de la classe amb el pretext que era “massa personal”. Enmig d’històries fantàstiques, amb tendències policíaques o d’intriga, de relats sobre l’absurd o sobre la difícil convivència dels humans en la societat actual, aquell conte havia servit per a expressar el seu jo més íntim en un moment de difícil transició de la seua vida. L’anomenat pacte autobiogràfic de Philippe Lejeune –identificació del jo de l’escriptor amb el del narrador i el del personatge– s’acomplia i, davant d’a questa certesa, tot i no ser-ne conscient l’autora, havia declinat l’oferiment de formar part de l’antologia de relats del nostre curs. Vaig acceptar de seguida la seua petició. Si havíem aconseguit que el curs servira per a la plasmació, amb major o menor consciència, del món interior d’aquella professora, a més de l’aprenentatge de les tècniques de redacció, havíem obtingut la victòria davant d’una formació del professorat que no sempre té en compte els valors personals i emocionals d’aquest col·lectiu. Havíem aconseguit, si seguim les paraules de Palau i Fabre, un alliberament emocional que no volia exposar-se a una possible banalització externa. Paga la pena, proveu-ho!