Lascives, ocioses, inconstants o massa poc obedients?...

El feminismo grita por una sociedad más justa y sin violencia

El feminismo grita por una sociedad más justa y sin violencia / Manuel Bruque

Són les dones lascives, ocioses, inconstants o massa poc obedients?... -tots els partits presentats a eleccions ho neguen, però aporten només un 27% de dones com a alcaldables, i de 6 candidats a la Generalitat Valenciana, només una candidata és dona-. És un cas de misogínia?... Quina parauleta, misogínia, tan antiquada! Antiquada?, o... és que la volem o necessitem arraconar perquè ens colpeix, i ens colpeix fort. És la dona tot això que, per exemple, la Literatura (des de la bíblica Eva a la Lolita de Nabokov...) ens ha vingut presentant?... Hui a dia ja no discutim que una societat, on hi ha preeminència d'un sexe sobre l'altre, és una societat masclista, o, dit d'una altra manera, misògina.

Tot perquè, a partir d'una diferència, penis o vagina, es va establir una desigualtat: un sexe, el fort i més cridaner, s'imposa i mana; l'altre, el considerat més feble, queda submís. O siga, la conclusió és que les diferències biològiques han determinat desigualtats entre persones al llarg de la Història, saltant-se obvietats com que tots tenen o tenim o hem de tindre la mateixa dignitat, oportunitats i capacitat i, òbviament, la mateixa llibertat. Per tant, la societat que hem heretat reflecteix una Història masclista, o, dit d'una altra manera, una Història amb preeminència de l'home, i relegació i oblit de les aportacions de la muller. Com a mostra, un botó: la primera dona entrada o nomenada en la Real Acadèmia de la Llengua va ser Carmen Conde en 1978 (després de més de 300 anys de la seua fundació).

Així tapem o oblidem qualsevol nom de dona que haja despuntat en qualsevol camp, bé siga en les Arts, bé en les Ciències, bé en aportacions polítiques o socials. No cal que recordem que, per exemple, coneixem el nom de Plató, d'Aristòtil, de Descartes..., però no coneixem (no ens han dit) cap nom de muller filòsofa. Sabem de Velázquez, del Greco, de Picasso..., però no coneixem (no ens han dit, fins a època ben recent) cap nom de pintora. Etc., etc.

Tot açò representa un problema, un problema gros, anomenat “invisibilització de la dona” (paradoxalment encara hi ha algú que demana ¿“Para cuándo el Día Internacional del Hombre”?). La muller ha estat invisibilitzada, com a conseqüència de la seua discriminació al llarg de la Història. I, a partir d'ací, apareix la necessitat subsegüent: la correcció o trencament d'eixa invisibilització. Cosa que ens porta a una pedagogia del coneixement dels papers reals de dones al llarg de la Història.

“Con la Iglesia hemos topado, Sancho”. Difícil tasca. Hauríem de començar per desmuntar l'”androcentrisme” dominant en la Història de la Humanitat. És a dir, tot un món i tota una realitat conformada al voltant del gènere masculí: Déu és mascle; el Rei és mascle (encara hui en la nostra Constitució); els àngels són mascles; els grans herois són mascles, Ulisses, Tarzan, el Mag Merlí, Ricard Cor de Lleó, El Papa... I, tot seguit, haurem de canviar el llenguatge que representa eixe món exclusiu i excloent: expressions com “Viure com un rei” (no diguem “Viure com una reina”), “treballar més que un negre”, “ser més gos que un pont”, “els valencians”, “els metges”, “els nascuts en tal any”..., són expressions des de la idea o l'imaginari mascle.

Al mateix temps, haurem de reconstruir un imaginari femení: desterrant la imatge de la dona com a estereotip de bellesa, símbol de seducció, o model d'abnegació i entrega o passivitat i submissió. Quasi res!... Tenim molta feina, començant pel partits polítics!

I tot això per a què?, per trencar eixa misogínia existent? No, no. O no sol. Hem de poder percebre amb claredat una imatge de la dona al mateix nivell i punt que l'altre gènere, un pas per al necessari “empoderament de la dona”, és a dir, posar-la en disposició de realitzar totes les capacitats humanes sense discriminació ni restricció. Que no és poc.