Sense pèls a la llengua

El descrèdit de la prepotència

Carles Cortés

Carles Cortés

El passat diumenge hem assistit, amb més o menys sorpresa, a un canvi important en l’orientació ideològica dels nostres governs municipals i autonòmics. D’un dia per l’altre, allò que s’anomenava govern del Botànic ha desaparegut. Des del 2015 un govern de coalició entre les forces progressistes tancava una etapa anterior, de governs continuats del Partit Popular, que oferia un missatge de serenitat, transparència i de recuperació de la confiança de la ciutadania cap als seus governants amb vuit anys de duració. Quina és la clau per la qual les urnes han marcat un nou canvi de tendència? En aquests anys els protagonistes, tant pel que fa als líders com als partits polítics que són presents en l’arc parlamentari, amb l’excepció de Ximo Puig, en són uns altres. Per què les paperetes dipositades diumenge passat han modificat la tendència dels anys anteriors?

No hi ha una resposta fàcil per a interpretar els factors que han actuat. Ben cert és que la gestió de la pandèmia i l’encariment del nivell de vida –amb el context d’un conflicte bèl·lic en les portes d’Europa– han pesat en contra dels qui han tingut la responsabilitat de gestionar la part pública de les nostres vides. Però em sembla, i em permetreu que oferisca la meua pròpia visió dels fets, que el distanciament amb la ciutadania de diversos governs locals i, per extensió, l’autonòmic, han motivat aquesta falta de confiança i l’assumpció d’uns nous lideratges que, més enllà de la influència positiva o negativa que hagen tingut les decisions d’un govern de coalició nacional, han pres el relleu davant la voluntat d’aconseguir uns referents de la nostra quotidianitat. Cal destacar però, la continuïtat d’alguns ajuntaments després de diversos mandats que no han perdut la confiança dels seus electors. Quin és el factor que ha facilitat el seu manteniment i, fins i tot, creixement?

No vivim, en absolut, uns temps en els quals es valore únicament la capacitat dels candidats per a la gestió pública. No és qüestió només d’ideologies: hem de tenir en compte que un percentatge important dels votants dubta, en les diverses enquestes que s’hi han fet públiques, del seu posicionament entre forces conservadores i progressistes. Potser la pandèmia i el confinament ens han recordat la feblesa de la nostra existència i valorem especialment la proximitat i la sinceritat. Una col·lega de la meua universitat, professora de Sociologia, m’explicava fa un parell de mesos que hem entrat de ple en una època en la qual les persones ens movem per afecte. Valorem més que mai el contacte físic, l’acostament d’aquella persona que vol oir-nos, que empatitza amb els nostres problemes i que, en definitiva, ens parla amb confiança i de manera directa.

L’aïllament que vam viure, el distanciament d’una administració que cada vegada més ens atén amb formularis i amb cita prèvia, el maltractament que percebem quan no trobem resposta a una petició o quan no ens ofereixen una solució als nostres problemes, és el mitjà perfecte per decidir que retirem el suport a aquella persona que va prometre representar-nos i que s’ha quedat en els límits estrets del seu despatx oficial. És així quan naix en nosaltres el descrèdit d’aquell representant polític que es mostra distant i, en certa mesura, prepotent. No entenem per què, amb el compromís que va adquirir davant nostre, acaba fent el contrari del que ens va prometre. Així, a poc a poc, el descrèdit de la seua prepotència va abocant-nos al trencament amb la seua referencialitat: no ens representa.

Comptat i debatut, aquesta ha estat, des del meu punt de vista, la base que ha anat corcant diversos governs municipals i autonòmics del nostre país. Ben cert és que alguns han intentat superar aquest distanciament amb una proximitat física impressionant –pensem, per exemple, en els milers i milers de quilòmetres que el darrer Molt Honorable ha fet en els últims anys al llarg del nostre territori–, però de segur que han pesat en contra diversos factors com la manca de diàleg d’alguns càrrecs del seu govern que han actuat sense voler escoltar les parts implicades de tot canvi de regulació. No us repetiré el que en altres articles vaig comentar del nou decret d’homologacions del valencià o de tantes actuacions on algunes institucions, com ara les mateixes universitats, han estat bandejades de la taula de debat. Pense també, per exemple, en algunes llistes electorals fetes d’esquenes a la militància i sense valorar el pes social de qui les constituïen. Ens deien que representaven la majoria social: oblidaven dir-nos quina.

Encetem ara un nou temps, una nova etapa, on esperem que els nostres governants recorden la importància de la proximitat, de sentir aquells qui els han donat suport i els qui, amb una certa prevenció, havien mantingut el sentit del seu vot. Deia l’escriptor Ernest Hemingway que “el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat”, res més cert per a entendre que el suport puntual que reben els nostres representants és infinit i que, una vegada, obtingut, ja tenen un xec en blanc per a dur endavant uns projectes sense tenir compte el seu entorn. Cal recuperar, per tant, la proximitat per a entendre que la supèrbia o el tancament en el despatx no facilita la realització dels objectius comuns de la nostra societat.