A qui hages de donar de sopar, no li tragues berenar

És que se'n prenen massa!, els dones la mà i et furten el braç. Podríem dir que així reaccionen algunes persones, o algunes visites inesperades, o alguns partits quan fan coalicions amb altres. Contra el vici de demanar la virtut de no donar. Clar!, tot és qüestió de punts de vista. Potser, per un costat, es confonga hospitalitat amb mànega ampla, o generositat amb irresponsabilitat. Ser políticament correcte, hui, és cosa complicada. El que és clar és que allò d'altres temps “Vols sopar?”, “Què necessites?”, “Què vols?”, “Assenta't ací”... s'ha acabat ja.

Ara, en la conformació dels nous governs municipals, o de la Generalitat, un partit, el vencedor, li ha de fer el caldo gros a algun acompanyant per tal d'aconseguir la majoria necessària. Clar!, li has de fer concessions programàtiques, o cedir-li alguna Conselleria o Regidoria. I aquí ve pintadet del tot allò d'”A qui hages de donar de sopar, no li tragues berenar”. Està bé que el poses a l'aparador, de mostra, o tocant la campana, però no li faces més concessions. Sobretot si són cosa de témer, en especial si es diu VOX, que el seuràs a taula i et furtarà la cassola.

Què fer, doncs?... Mira, diuen alguns, “que governe la llista més votada”. Ho solen dir partits de dreta quan la roda gira al seu favor i guanyen eleccions; sense cap pudor si acaben, així, amb el joc parlamentari de les majories; total, la democràcia és una concessió graciosa dels factòtums, que poden enretirar si ho creuen oportú: poder-ho dir, o poder-ho sentir!, quan la democràcia ha costat crits, suors, sang i llàgrimes, només que una part de la joventut i alguns no tan joves d'ara no se n'han assabentat o no volen assabentar-se'n.

O “que l'esquerra s'abstinga”, s'hi sent, i, així, governe la dreta menys agressiva. La dreta que està a prop de la negació del canvi climàtic, o la que diu que derogarà lleis socials, o la que diu que llevarà el “requisit lingüístic”, en ares d'una pregonada llibertat... En fi, tot és pegar-li voltes a l'assumpte, per acabar posant per davant l'interés partidista excloent...

Així, parlen de Llibertat. Quina Llibertat?... Posem per cas el tema de la llengua: si vosté em parla lliurement en “castellà”, exercirà el seu dret a expressar-se en la seua llengua; si jo li parle en “valencià”, em dirà que no m'entén, i, per tant, em coaccionarà, em forçarà a parlar en una altra llengua, amb la qual cosa està imposant-me una altra llengua, està privant-me de la meua llibertat. La solució equitativa és: a vosté no se l'obliga a parlar la meua llengua, simplement a entendre-la, com jo l'entenc a vosté, i així vosté permetrà que jo exercisca els meus drets de llibertat, que tan pregona vosté; tot això es diu “requisit lingüístic”. “¡Es que estamos en España!” Clar!, en el benentés que Espanya és un conjunt de pobles i una suma de cultures i llengües, no és un sol poble, ni una sola llengua, tradició o cultura. Espanya és diversa i plural, no uniforme. L'Estat i les seues Institucions “que em parlen en castellà”, però que no em forcen a mi a parlar en una llengua no escollida, si n'use una de les territorials o cooficials espanyoles. Això és respectar drets. Això és llibertat.