Un relat assumpcionista

El proppassat 15 d’agost, a València, a l’horabaixa, aní a veure la processó de la Mare de Déu Adormida que eixia de la Catedral. Ja fa uns anys que vaig anar-hi, però no ho recordava bé i no m’esperava un espectacle tan trist. La desfilada assumpcionista més antiga del País Valencià (1352), precedent gloriós de la Festa d’Elx i dels actes assumpcionistes de tantíssimes viles i ciutats nostrades, des de Bétera fins Oriola, des de la Selva i Tarragona fins a Mallorca i Valldemossa, no es pot presentar amb menys pobresa ni menys majestuositat.

Alguns components benintencionats del grup organitzador, vestits -diuen- d’apòstol, portaven dues o tres palmes més que seques, que degueren ser blanques alguna vegada (potser al segle XIV); d’altres, vestits amb roba que semblava treta d’algun peplum de fa dècades, espentaven amb desgana un carromato amb rodes, com si fos de Mercadona, amb la Verge Adormida al damunt (i encara sort, pobreta, que, amb el seu son profund, benvolent i miraculós, no se n’adonava del desgavell que l’envoltava: ¿ningú no sap que als morts insignes se’ls ha de dur al muscle, solemnement i magestuosa, quan se’ls porta a soterrar?). I tot al voltant de la Verge, cap ramell de flors, ni una branca de gessamí, ni una mata d’alfàbega, ni un fidel portant ni un miserable ciri allumbrant, no res que pogués valorar el que hauria de representar un acte seriós i circumspecte de soterrament i d’aflicció. Sort, encara, que una banda de música enjogassada i, encara amb més energia i fastuositat, els entregats campaners tradicionals que voltejaven les campanes del Miquelet, subratllaven la desfilada amb una mica de grandiositat i d’honra.

I aquest pobríssim i minvat seguici, entre bàrbars turistes encuriosits i ignorants, mòbils a la mà, amb una sola policia local, pobra noia, acompanyada d’un dolçainer i d’un tabaleter, que obrien pas com podien a través d’una ciutat atrafegada, descomposta i manllevada pels forasters de pas, des del Portal dels Ferros de la Catedral, travessà la penosíssima i malformada urbanització de la plaça de la Reina i, a traves del carrer del Mar, entre cotxes aparcats i més i més turistes i més i més indígenes bevent alegrement orxata i aigua de València en la tòrrida vesprada d’agost, s’adreçà a l’església del Miracle.

Unes dotzenes de persones, darrere la Mare de Déu Adormida, acompanyàvem el soterrar, encara emocionats pel que l’acte deixava entreveure d’ancestral, profund i commovedor. I en arribar al carrer del Trinquet de Cavallers, per acabar la desfilada, la banda de música interpretà l’Himno Nacional de España (¡com no!), encara que, en honor a la veritat, diré que vaig oir uns càntics que em semblaren més escaients però que no puguí identificar.

Quan em vaig presentar als organitzadors i els vaig proposar fer-los donació l’any vinent d’una dotzena de palmes blanques d’Elx, d’un ramell de gessamí i d’alguns ciris una mica gruixuts per tal d’ajudar a fer una mica més solemne la processó, em respongueren que no parlaven valencià i quan jo vaig insistir en fer servir el meu idioma, l’idioma de la ciutat i del País, s’enfadaren fora mida.

L’horterada, la coentor, el cutrerio i el meninfotisme, més i més arrelat a la ciutat de València cada dia que passa, un lloc on a males penes es pot ja viure, fa que em quadren els comptes. I encara, rai, que la digníssima Arxidiocesi de València, el Molt Excelentíssim Ajuntament de la ciutat, doblement lleial, i alguns desinteressats benefactors anònims, mantenen una desfilada que, entre carnestoltes i pudor d’agre i de resclosit, s’aproxima, encara que siga mínimament, a una processó mariana.