“Senyor, convertiu el nostre dol en joia”

Lucha sin descanso contra el lodo

Ver galería

 Són aquestes paraules de la pregària angoixada de Mardoqueu, al llibre d’Ester (Est 4:17) les que millor defineixen la situació i els sentiments de dol i de tristesa que estem vivint els valencians, angoixats i desolats per les conseqüències de la DANA que hem patit, amb més de dues-centes persones que han perdut la vida.

Ponts enfonsats, carreteres negades, cotxes amuntegats, cases i carrers plens de fang, persones atrapades a la carretera.

És temps de dol, de solidaritat, de fraternitat i de donar consol i esperança a les famílies de les víctimes i a tots els afectats per la brutalitat d’aquesta DANA. I de demanar al Senyor que, com deia la pregària de Mardoqueu, canvie “el nostre dol en joia”.

Però també és temps de fer-nos moltes preguntes.

¿Per què el novembre de 2023 el govern del senyor Mazon va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències?

He trobat molt interessant l’article de la periodista Isabel Olmos, “Riada en Valencia: la alarma sonó demasiado tarde” (Información, 30 d’octubre de 2024). Aquesta periodista denuncia la “ausencia tardía de información institucional”, ja que “hasta las 20 h de la tarde” (del dimarts 29), “no hubo alerta global general. Solo a las 20 h, cuando el desastre ya se había materializado, sonó una ensordecedora alarma para decirnos lo que ya los medios de comunicación estábamos contando: que salir de casa podía costar la vida”. Per això la periodista Isabel Olmos diu al seu article: “No podía la Generalitat prever todo esto. ¿Porque los protocolos de aviso no se activaron mucho antes? ¿Puede un president de la Generalitat no salir a comparecer hasta las 21 h, cuando ya todos los accesos están colapsados?”. Cal recordar que el president Mazón, en un tuit seu (que després va esborrar), afirmava que “la intensidad de la gota fría disminuirá a partir de las 18 h, ya que se trasladará a la Serranía de Cuenca”, cosa del tot falsa.

També el periodista Alfons Garcia, al seu article “Indignación en la devastación” (Levante, 31 d’octubre de 2024), deia: “La reacción de las autoridades tardó. Es a las 21.20 cuando comparece en la televisión pública el president de la Generalitat. El caos ya era un hecho”. I per això, “el tiempo de medidas de prevención había pasado”. El periodista també es pregunta sobre la gestió dels embassaments i per què “Moncloa informa de la constitución de un comité de crisis pasadas las 23 h del martes”. Alfons Garcia acaba el seu article així: “Tras al luto será el tiempo de las responsabilidades. Éstas, en política, se traducen en destituciones o dimisiones. ¿Se podría haber hecho mejor? Yo no puedo contestar que no”.

Com diu l’editorial d’Información, aquesta ha estat “una tragedia que necesita respuesta” (31 d’octubre de 2024).

Per això ara caldrà vore què ha passat i quines responsabilitats tenen les diverses Administracions, tenint en compte (que quede ben clar), que l’enviament d’alertes és exclusiu del govern valencià (Levante, 31 d’octubre de 2024).

El més dolorós de tot, és que més de dos-cents valencians ja no estan amb nosaltres. Ara la pregària per ells i pels seus familiars i per tots els afectats per la DANA, ens dóna esperança i consol enmig del desconsol i de la tristesa. Sabem que Déu pot canviar “el nostre dol en joia”, com pregava Mardoqueu. Per més difícil que puga semblar. I sabem també que amb l’ajuda del Senyor, podrem viure amb esperança aquests moments tan dolorosos i tan tristos que estem patint els valencians.

És l’hora de consolar i d’estar al costat de les víctimes d’aquesta catàstrofe. És l’hora de la solidaritat i d’infondre esperança als qui ho han perdut tot i de fer costat als qui ja no tenen els éssers estimats, que s’ha emportat l’aigua i el fang. Però també és l’hora que les Administracions es deixen la pell per ajudar els afectats per la DANA i de demanar responsabilitat als qui han donat les ordres equivocades.