Opinión | Peu de foto

Memòria i desmemòria

Creu dels Caiguts al Passeig de les Germanies

Creu dels Caiguts al Passeig de les Germanies / Áxel Álvarez

La damnatio memoriae (condemna de la memòria) era una pràctica habitual en l’antiga Roma. Consistia en condemnar el record d’un enemic de l’Estat després de la seua mort i quan era decretada pel Senat s’eliminava tot allò que podia recordar el condemnat: se n’esborrava el nom dels registres públics, se’n prohibia fer-ne ús i se’n derrocaven les estàtues. A l’Estat espanyol, els governs socialistes han portat endavant una amputació històrica semblant: amb l’aprovació i aplicació de lleis «de memòria» que han prescrit la destrucció dels vestigis materials relacionats amb el franquisme, s’ha produït l’esborrament d’una part de la dictadura, com si, així, es pogués fer que aquella època i aquell règim polític no haguessen existit mai. Però sí, malauradament, existiren i no s’haurien d’oblidar mai. Tanmateix, per una mal entesa «memòria històrica», un concepte espuri (E. Moradiellos) que s’ha utilitzat com una veritable i radical damnatio memoriae, «desmemòria», «anti-memòria» o mala memòria, s’han destruït o desfigurat sistemàticament moltes de les peces materials i monumentals del franquisme, amb el dany consegüent i irreparable per a valorar adequadament el «significat de la història i de l’arquitectura viscudes per la gent en moments especialment durs i complexos» (C. Crespi). Un mal irreparable, sobre tot si tenim en compte la necessitat que té cada generació de formular «una lectura pròpia del passat» (P. Dogliani). Els governants d’esquerra s’han acarnissat especialment amb les creus dels caiguts, uns monuments que el franquisme aixecà per a celebrar la mort dels seus, la seua victòria i la derrota dels enemics: de fet, aquesta fou l’única arquitectura programàtica establerta pel règim d’una forma expressa i en una data molt primerenca que es construí a bastament arreu les poblacions espanyoles, habitualment en espais urbans cèntrics. I els han destruït amb el mateix furor (sabent-ho o ignorant-ho) dels iconoclastes que cremaven els papers dels arxius, les imatges sagrades o els llibres de les biblioteques. Sembla que el monument als caiguts d’Elx, sense que s’haja esmorteït l’agra polèmica habitual en assumptes com aquest, tant i tant espinosos (per ideologitzats i fins i tot, sagnants), s’ha lliurat pel moment de la demolició. I aquesta permanència em sembla positiva perquè crec que tots els vestigis materials del passat (documentals, artístics, escultòrics o arquitectònics) -també els dels anys del franquisme, per més dissortats i luctuosos que fossen- haurien de ser mantinguts. Llàstima que una decisió errònia (no sé si comprensible) del projecte de reforma del Passeig de les Germanies, en dissenyar un parterre tot al voltant del monument, haja acumulat muntons de terra sobre la base (ara, sepultada), que impedeixen aproximar-se’n, que el desfiguren, i que a la llarga, amb la humitat, poden afectar la integritat física de les pedres que el formen.

Tracking Pixel Contents