Opinión | Peu de foto

La Glorieta: encerts, errades, amputacions

La Glorieta, cap a 1975

La Glorieta, cap a 1975 / Fotos de Gaspar Jaén i Urban, La Glorieta d’Elx, Temes d’Elx, núm. 3, Elx, Ajuntament d’Elx, 1991.

Quan el 1891 els elxans veieren el solar buit que havia quedat després d’enderrocar l’antic convent de l’Encarnació, abandonat per les monges clarisses amb la forta tempesta del 1853 que enrunà l’edifici, hi hagué un clamor popular unànime perquè aquell espai verge, de nova creació i absolutament cèntric, es convertís en una plaça pública, un jardí, un equipament típicament burgés que mancava a Elx i pel qual sentia un gran deler. D’això fa més d’un segle i des d’aleshores, la Glorieta ha estat el centre de la vida social de la població. La veïna Plaça de Baix, configurada com a plaça Major des d’uns quants segles arrere, era el centre oficial de la ciutat; tanmateix, la Glorieta esdevingué de seguida el centre d’esbargiment i esplai diumenger i interclassista que Elx necessitava: s’hi passejava, s’hi establien coneixences, s’hi trobaven coneguts, s’hi prenien l’aperitiu i el berenar, s’hi escoltava música, s’hi passaven les hores d’oci.

Cap 1910

Cap 1910 / Fotos de Gaspar Jaén i Urban, La Glorieta d’Elx, Temes d’Elx, núm. 3, Elx, Ajuntament d’Elx, 1991.

Aquesta benvolença dels il·licitans per la Glorieta ha fet que els governants locals, des del primer moment i fins ara mateix, hi hagen esmerçat diners, afanys i esforços en perfer-la, desfer-la, refer-la i contrafer-la, deixant-hi, així, la seua marca, la seua petjada, unes vegades amb fortuna i d’altres amb malencert, unes vegades una empremta suau i delicada com la d’un infant, i d’altres, assoladora com la potada del cavall d’Àtila. Durant les tres primeres dècades del segle XX les actuacions van ser de lenta, ferma i continuada configuració del jardí: s’hi plantaren arbres, s’hi instal·laren bancs i enllumenament elèctric, s’hi fundà una petita biblioteca oberta (1927), s’hi construïren parterres de flors i quioscs per a la banda de música (el darrer, del 1926), s’hi alçà un monument a la Dama d’Elx (1930, amb la primera reproducció de l’escultura ibèrica que hi hagué en un espai públic de la ciutat), i, en fi, s’hi bastí un reixat protector de pedra i ferro tot al voltant del jardí (1898-1901).

Cap 1920

Cap 1920 / Fotos de Gaspar Jaén i Urban, La Glorieta d’Elx, Temes d’Elx, núm. 3, Elx, Ajuntament d’Elx, 1991.

Els primers anys trenta, tanmateix, hi va haver reformes en profunditat, no sense polèmica i disgust dels «caps clars» de la ciutat: es va llevar la reixa (amb la viva oposició de Pere Ibarra), es van modificar els parterres i els bancs, es van talar arbres, es van construir nous quioscs de premsa i, finalment, el jardí tardoromàntic tancat es convertí en un passeig obert més o menys art-déco. També el nom de l’espai públic anà canviant: del primer «Glorieta del Doctor Campello» es passà a «Glorieta de José Antonio Primo de Rivera», fins que amb l’adveniment de l’Ajuntament democràtic el 1979 es quedà amb «Glorieta», a seques. Amb tot i això, la transformació més radical s’hi donà entre el 1964 i el 1970 amb l’alcalde Vicente Quiles que amb la voluntat de «modernitzar» el que devia considerar un espai antiquat i pobletà, arrasà tota la Glorieta: arbres, parterres, bancs, templet de la música, quioscs de premsa... absolutament tot.

Cap a 1960

Cap a 1960 / Fotos de Gaspar Jaén i Urban, La Glorieta d’Elx, Temes d’Elx, núm. 3, Elx, Ajuntament d’Elx, 1991.

Una cançó satírica (d’autor, evidentment, anònim) deia que s’havia de deixar al menys un arbre per a penjar el promotor d’aquell desgavell. Aquella desfeta fou un trauma considerable per a la població, sobre tot perquè la Glorieta que es va construir després, projectada per l’arquitecte Pérez Aracil, resultà ser un veritable nyap: afonada, amb un clot enmig, quasi sense arbres ni vegetació, amb una font raquítica en un costat (per més ben dissenyada que estigués per l’arquitecte i ceramista Miguel Durán-Lóriga) i amb un paviment irregular de peces de marbre que impedia el passeig tradicional i l’estança relaxada, esdevingué un espai pobríssim, ineficaç, mal vist i rebutjat per la gent que no oblidà mai i continuà enyorant-se aquella Glorieta destruïda per l’Ajuntament balafiant els diners en un afany inconcebible de falsa modernitat. Per primera vegada a Elx hi havia una consciència incipient del que una dècada més tard s’anomenà «protecció del patrimoni arquitectònic i urbanístic».

Tracking Pixel Contents