Opinión | Sense pèls a la llengua

La vida com una poma

La vida com una poma.

La vida com una poma. / INFORMACIÓN

«La vida és una poma. Una poma nítida i brillant». Aquesta és la frase com inicia Juli Capilla un dels capítols del seu últim assaig La terra i la paraula (2024) amb el qual va guanyar el premi Josep Vicent Marqués dels premis Ciutat de València. Una metàfora que amaga la reflexió sobre la diferenciació amb entendre l’existència a través de les capes d’una ceba o, de manera més profunda encara, com una creïlla. Si les cebes, una vegada traus un dels seus vels, n’apareix un altre, la referència directa amb la vida és òbvia: darrere d’un problema o trauma solucionat, en sorgeix un altre més profund que potser era l’origen dels anteriors. Tant les cebes com les creïlles són tubèrculs, mantenen els seus nutrients sota terra. Esdevenen una sorpresa per qui les cull, qui no sap la grandària de l’aliment amagat. La referència de Capilla, enmig d’un volum de gran intensitat emocional a partir de la desaparició de l’amic de la infantesa i escriptor Amadeo Laborda, als entrebancs de la vida i la seua semblança amb una fruita com la poma, em va sorprendre. No l’havia sentida mai. Cert és que la poma és un fruit que va per les branques, com tantes altres, que llueix ufanosa i brillant quan comença la seua maduració. Sembla curiós que en francés la creïlla es diga pomme de terre, una semblança d’un tubèrcul que es troba en les antípodes espacials de la fruita. Una paradoxa que pot oferir la clau interpretativa a la qual recorre l’autor d’un assaig que he assaborit en els últims dies. Un llibre plagat de petites joies reflexives que t’enriqueixen l’intel·lecte i, per què no, l’ànima.

Si entenem que la vida és com una poma, ens referim a doble percepció aquesta ens pot oferir: dolça o àcida, depenent de la varietat i del moment de maduració. La nostra existència pot tenir moments agradables i durs o equilibrada, segons els moments. Aquest fruit és senzill però alhora ple de nutrients i beneficis; la nostra quotidianitat pot ser simple però al mateix temps ric i satisfactori en sensacions i emocions. Cada poma conté llavors, símbol de noves oportunitats i del potencial per créixer i crear nous projectes, un transsumpte de la capacitat de superació de l’ésser humà. Per contra, quan madura es pot fer malbé, així com la vida també és limitada i fràgil. Una comparació que ens pot recordar la importància de gaudir-ne mentre es manté fresca i tendra. Amb tot, una interpretació més suggerent és la que la vincula amb la història de la temptació del Gènesi de l’Antic Testament. La nostra existència pot estar plena de seduccions i de decisions que modelen el nostre destí, de manera més o menys encertada. Un seguit de referències que ens ajuden a entendre la proposta interpretativa de l’assaig esmentat que esdevé un cant l’evocació dels humans «selectiva i parcial, personal i intransferible, paral·lela a la memòria dels altres».

Vivim un dia a dia en el qual ens mostrem vulnerables, vacil·lants i insegurs en cada acció que fem. La natura, com en el cas de les inundacions en les comarques de València recents, ens ho recorda; l’existència humana depén d’un fil prim que en qualsevol moment es pot tallar i desaparéixer. La seguretat l’obtenim a mesura que anem creixent en la concreció de la nostra identitat psicològica i, davant de qualsevol canvi del context on la desenvolupem, necessitem adaptar-nos i sobreposar-nos a totes les noves situacions. Adaptar-se o morir, va aclarir-nos Charles Darwin en la seua obra L’origen de les espècies (1859): «no és la més forta de les espècies la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó la que respon millor al canvi». L’adaptabilitat ha estat clau en la nostra evolució i èxit com a espècie; en cada cas individual, és fonamental per saber abordar cada reinvenció que fem després d’un terrabastall en la nostra vida. És per això la mort se’ns mostra com un mur de vegades infranquejable on l’absència de la persona estimada pot llastrar les ganes de continuar i de superar el dol. Les falses fugides de la consciència, amb l’ús excessiu de medicaments o de substàncies tòxiques dins del món de les addicions, no serveixen per a evolucionar les nostres ments; tot al contrari, esdevenen un placebo momentani que ens impedeix prendre les regnes de la nostra existència.

Les pomes, com totes les fruites, poden presentar punts febles com ara un cuc que ha començat a perforar-les. Si no prenem cap mesura, la peça cobdiciada es marcirà, desapareixerà de la nostra vista. Servirà, això sí, com a nodriment de qui l’ha fet seua, però deixarà de tenir la funció prevista per als humans: omplir de flaire i de substàncies els nostres sentits i les nostres necessitats biològiques. La vida com una poma madura i lluenta, atractiva i sensual, farcida d’elements bàsics en la nostra alimentació física i, per què no, psicològica, esdevé una metàfora necessària per al nostre dia a dia. Collim-la i assaborim-la, paga la pena. Paraula d’un amant de les pomes... i de la vida!

Tracking Pixel Contents