De la dana a la calamitat: quan l’evitable esdevé desastre

Lingüísticament, els termes «catàstrofe» i «calamitat» emprats per descriure els efectes de la darrera dana són sinònims. Per tant, podríem afirmar que el que ha succeït a les comarques centrals del País Valencià es pot qualificar tant de catàstrofe com de calamitat. No obstant això, el filòsof del Dret Ernesto Garzón Valdés estableix una distinció rellevant entre aquests conceptes que convé tenir en compte. Segons Garzón Valdés, el terme «catàstrofe» es reserva per a desgràcies, misèries o desastres provocats per causes naturals que escapen al control humà, mentre que «calamitat» designa desgràcies, misèries o desastres que són resultat d’accions humanes intencionals.

Amb esta distinció, i a la llum dels coneixements actuals sobre la gènesis de les danes i la prevenció dels seus efectes, el que ha passat pot considerar-se clarament una calamitat, ja que es tracta d’un desastre que, almenys en gran part, s’hauria pogut evitar. Per exemple, s’haurien pogut implementar mesures més rigoroses per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, aplicar amb fermesa la normativa urbanística per evitar construir en zones inundables, mantenir operatius els sistemes d’alerta i de resposta ràpida davant les emergències, actuar amb més diligència en la gestió de la situació, etc. En definitiva, s’ha fallat en tot allò que s’hauria d’haver fet —i no s’ha fet— per prevenir el desastre. No ens trobem davant d’una catàstrofe natural incontrolable, sinó davant d’una calamitat provocada per accions i omissions.

Fa només uns mesos, el president de la Generalitat liderava una campanya per exigir al Govern espanyol la construcció d’una segona pista d’aterratge als aeroports de l’Altet i Manises. Una iniciativa amb gran ressò mediàtic, recolzada per alcaldes i organitzacions socials i patronals, entre d’altres. Això, malgrat que és ben conegut que el transport aeri és el menys eficient energèticament i el que genera més emissions de gasos d’efecte hivernacle per unitat transportada. És un sector insostenible i insolidari que no paga impostos pel combustible i que només es manté gracies a les subvencions públiques sufragades per la ciutadania. Quan estes «forces vives» manifesten, amb tanta vehemència, exigències com aquesta, no són conscients de que estan contribuint al canvi climàtic i a les seues conseqüències?

El més preocupant és que, lluny d’aprendre de la desgràcia recent, es continuen impulsant polítiques que podrien desencadenar noves calamitats. Per exemple, ara mateix s’està modificant la legislació urbanística per permetre urbanitzar en zones de risc a només 200 m de la línia de costa, en un context de mar en expansió i costes en retrocés. No han observat com han retrocedit les nostres costes en l’ultima dècada? No són conscients de que, al ritme actual d’emissions, els models climàtics preveuen una pujada significativa del nivell del mar, posant en perill -entre altres zones- l’Albufera i part de l’Horta, el Baix Segura i el Baix Vinalopó? És realment comprensible que, davant d’evidències tan clares, es prenguen estes decisions?

Garzón Valdés diferencia també entre la ignorància i la falsedat. Segons ell, hi ha ignorància quan es produeix una apreciació incorrecta de l’estat de coses, mentre que, si l’error és deliberat, es tracta d’una falsedat. Ara bé, quan la ignorància podria superar-se fàcilment, parlem «d’ignorància culpable».

Campanyes com l’exigència d’ampliar els aeroports, o reclamar aigua per a tot i a qualsevol preu, la manca d’implementació d’àrees de baixes emissions a les ciutats -condemnant als ciutadans a respirar un aire nociu per a la seua salut-, o decisions temeràries sobre urbanisme o altres qüestions, no són fruit de la ignorància. Tant els polítics com els líders socials disposen d’assessors i de tota la informació necessària. Ignorar els advertiments dels experts i no tenir en compte els riscos a l’hora de prendre decisions no es deu al desconeixement, sinó als interessos: es prioritzen els beneficis econòmics d’uns pocs per sobre del bé comú. Això no és un «negacionisme ingenu», sinó un «negacionisme culpable».

Hem construït un món ambientalment i socialment insostenible que, a més de posar en risc les nostres vides, incrementa les desigualtats entre les persones. Al llarg de la història, les civilitzacions s’han enfrontat a altres crisis ambientals, però estes sempre han estat limitades a determinades zones del planeta. En canvi, la crisi ambiental actual és global, i els seus efectes són molt més amplis i intensos que en qualsevol època anterior.

També hi ha hagut en el passat crisis socials derivades de l’increment de les desigualtats, que sovint han tingut conseqüències tràgiques i un gran patiment. Faríem bé de recordar la història per a evitar repetir els errors, i hauríem d’aprendre a interpretar amb atenció el present. Elecció rere elecció, es fa evident que, en moltes persones, el ressentiment per les injustícies, les expectatives frustrades i les incerteses acumulades s’imposa a l’esperança en el present i el futur. Aquest descontentament les porta a recolzar opcions polítiques cada vegada més desastroses, que no només són incapaces de millorar la situació, sinó que, una vegada al poder, sovint la compliquen amb les seues decisions.

La situació és greu, però tenim els coneixements i els recursos necessaris per a revertir-la. Cal que posem fi a aquest estat de coses perquè, si no actuem sense demora i amb determinació, el futur serà cada vegada més calamitós. No només pel que fa a les danes i el canvi climàtic, sinó també en relació a qüestions tan vitals com la qualitat de l’aire, l’aigua, els aliments, els riscos front a malalties emergents, etc. Que ningú caiga en l’error de pensar que això no l’afectarà.

Bon Nadal.