Protecció del «patrimoni arquitectònic»: límits, penúries, equívocs

La manca d’evidència del concepte es troba ja en la mateixa designació imprecisa: quan a l’Estat espanyol es dictà la primera llei sobre el tema (1933), ho van anomenar «tesoro histórico-artístico», un nom que perdurà durant moltes dècades però que després semblà inadequat; quan jo estudiava arquitectura els primers anys de 1970 començà a parlar-se’n de «patrimoni artístic, arquitectònic i urbanístic»; i quan amb la democràcia començaren a promulgar-se algunes mesures de manteniment de la cosa passà a dir-se’n «bens culturals»; un ball de noms en menys d’un segle. I com sabem des de que Déu encomanà a Adam que li posés nom als animals i als vegetals tot just creats (Gènesi 2:15), el nom de les coses no és intranscendent. Així, els canvis de dir-li «tresor», «patrimoni» o «bé», dir-li «monument» (amb l’afegit de «nacional», «regional» o «local») o dir-li «edifici protegible» o «edifici d’interés» denoten una manca de convenciment en el valor o la idoneïtat de la cosa designada, un relliscament conceptual que es tradueix en l'escassa decisió i efectivitat amb el propòsit que se suposa que hi ha al darrere.

Un exemple meridià a Elx d’aquests dubtes i de la inoperància conseqüent de les institucions públiques en la conservació de la ciutat construïda el trobem en la situació que pateix des de fa dècades el cos que dóna sobre la plaça de la Constitució de l’immoble que fou de Nuevos Riegos El Progreso. El 1978 el Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Alacant publicà una petita «Guia provisional de arquitectura de Elx» redactada per un servidor. (Diguem entre parèntesi que la provisionalitat del títol del fullet -se’n publicaren quinze o vint, de «guies provisionals», referides a diverses poblacions de la província- feia referència al fet que aleshores es pretenia elaborar un estudi de major abast de tota la província que hauria de veure la llum més endavant -i que, per cert, no es publicà fins el 2000- i del qual, aquestes «guies provisionals» eren un avanç d’urgència vista la destrucció accelerada del que quedava de les nostres ciutats antigues).

Amb aquell opuscle es parlava per primera vegada a Elx públicament d’un conjunt d’arquitectures «d’interés» que pagava la pena mantenir. La publicació tingué dos efectes contraposats: si per una banda molts propietaris s’apressaren a derrocar els seus immobles inclosos en el llistat, d’altra, la part més cultivada, sensible i culta de la població, en consonància amb el nou vent que bufava a Europa, començà a desenvolupar una positura que defenia la necessitat de preservar la ciutat antiga.

Naturalment, tot l’edifici de Nuevos Riegos El Progreso es trobava inclòs en aquella «guia». També ho estava en el Catàleg Municipal d’Edificis Protegibles que vaig redactar, ja com arquitecte municipal, l’any 1980 i que dormí en un calaix el son del just fins que fou exhumat i aprovat el 1982, mercè a les lluites internes del socialisme local. Aquest immoble també estava inclòs, naturalment, en el Pla Especial d’Edificis Protegibles redactat l’any 1983 i que entrà en vigor tot seguit. Tanmateix, el «valor» o l’«interès» dels edificis que integraven aquell Catàleg i aquell Pla Especial fou una qüestió problemàtica sobre la qual tots els regidors, amb o sense formació (i, amb ells, els representants del poderós capital immobiliari local: propietaris, promotors i constructors), pensaven que devien opinar: en realitat opinaven sobre el «valor» i l’«interés» dels solars sobre els quals s’alçaven els edificis.

Tot plegat, féu que el llistat anés minvant més i més, llevant aquells edificis els propietaris dels quals tenien més influència davant aquest regidor o aquell alcalde. Les hemeroteques conserven escrits de la lluita establerta entre un poder municipal dubitatiu, tímid i interessat i una consciencia ciutadana cada vegada més estesa sobre la necessitat d’evitar una destrucció sistemàtica i indiscriminada del que restava de la ciutat antiga. Se’n salvaven del debat quatre o cinc monuments medievals, renaixentistes i barrocs, els quals tots els governants, encara que amb la boca petita, estaven d’acord en que formaven part de la «idiosincràsia» o del «patrimoni» local.

Així doncs, des del primer moment que començàrem a batallar en aquestes guerres, el 1978, es va veure clar que a Elx, com a molts altres llocs, això que ja se’n deia «protecció del patrimoni arquitectònic» era una simulació més de les que coven les institucions públiques.

Amb tot i això, alguna cosa es pogué mantenir amb més o menys dificultat i adequació. Tanmateix, el cas de l’edifici que ens ocupa és altament significatiu d’aquesta indigència institucional. Catalogat dues o tres vegades, descatalogat d’una manera definitiva, comprat per uns inversors que feren un projecte (és de suposar) d’acord amb el planejament urbanístic vigent, la Conselleria de Cultura (que havia aprovat catalogacions i descatalogacions des del 1982) es despenjà un bon dia (com si no hagués tingut mai abans notícia del tema) dient que s’ha de protegir, els inversors, amb tota la raó del món, reclamen i pledegen; els jutges (sempre imprevisibles, contradictoris i no sempre justos) li donen la raó a la Generalitat (que, d’altra banda, no mou un dit per la conservació de l’immoble); l’edifici s’enruna més i més fins que, com és sabut, només queda la pellorfa exterior: una pura ruïna que fa més nosa que fàstic; les converses s’allarguen més i més, s’ha de tallar el trànsit pel carrer pel perill d’ensorrament de la façana de pedra, s’han d’apuntalar les restes de l’immoble amb una bastida de cost enorme i també de perill enorme. I així queda enquistada aquesta pífia en el panorama urbà durant anys i anys.

I ara l’Ajuntament diu que compra el que queda de l’edifici ja que la Generalitat permet tombar la façana (en diuen «desmuntar») i refer-la uns metres cap arrere, en la nova alineació (les insensates reculades de la postguerra que condemnaren tota l’arquitectura urbana ad maiorem gloriam de l’automòbil privat!). Així que el Consistori podrà «edificar» en el solar resultant que, com veiem, des del primer moment és allò que realment tenia valor.

Així les coses, tindrem, en el millor dels casos, un edifici fals, amb una façana mentidera, com són falsos els animalots dissecats que alberguen els museus de zoologia, com són falsos la casa neoàrab del carrer de l’Almòrida, la casa racionalista del carrer de Jorge Juan o la casa art-déco del carrer del Salvador, com és falsa una gran part de la casa del Comte de Torrellano de la Plaça de Baix. I si es fa un bon projecte d’arquitectura, podrem tenir un bon edifici de nova planta, absolutament contemporani. Però que no ens donen gat per llebre: aquesta ciutat, com tantes altres ciutats espanyoles i europees, no són ciutats que hagen mantingut convenientment el seu «patrimoni arquitectònic», el seu «tresor històric i artístic» o els seus «bens culturals». Són ciutats convertides majoritàriament en museus de zoologia amb edificis embalsamats en una operació taxidèrmica que ha aconseguit l’objectiu primer del capital immobiliari: que els diners es moguen sense aturar-se. I encara sort!, conservada en formol o embalsamada però potser ens quede, si més no, com un trofeu, la pell més o menys autèntica d’un dels animals que els humans moderns hem extingit, ja siga un gripau daurat, una foca monjo del Carib, un tigre de Bali, o un colom migratori americà.