El lideratge dels patums en la nostra societat

El 2024 s’acaba; no és el meu objectiu fer cap balanç d’un any que per alguns haurà estat extraordinari, per altres terrorífic. Siga com siga, es tracta d’un moment per revisar si els objectius marcats quan vam canviar de dígit s’han acomplert o tot el contrari. Per la meua banda, us puc assegurar que el recordaré durant molt de temps, perquè cada anualitat que passa pel meu rellotge no deixa de sorprendre’m la quantitat de coses que vaig aprenent i sobretot el llast que va tenint el pas del temps. Retenir-lo i assaborir-lo és, sense dubte, un plaer infinit que vaig aprendre des de la meua infantesa. Així, de totes les entrades de Diccionari per a ociosos (1964) de Joan Fuster, en aquestes dates, ressalte la de «Rellotge»: la generalització dels rellotges portàtils ha transformat profundament la nostra percepció del temps, fent-lo més present i constant en la nostra consciència. Podem delimitar cada hora, cada minut, cada segon, de manera que prenem el sentit que cada fragment pot tenir en la nostra vida. Què som sinó productes d’un temps canviant i de les conseqüències de les nostres accions? Com actuem cada dia que passa davant d’un entrebanc o d’una victòria, per petita que siga aquesta? Pensem que som lliures, que no obeïm a cap factor extern a la nostra consciència, però res més lluny, continuem sent éssers que vivim la individualitat enmig d’un col·lectiu amb qui interactuem, ens agrade o no. Per aquest motiu, la figura dels patums manté la seua força com a referent de les nostres actuacions.

Reivindique, per tant, el manteniment d’aquestes figures emblemàtiques o influents en la nostra societat. Tenim la sort que continuen entre nosaltres, perquè la seua salut els ho ha permés, mentre que altres ens han deixat, i es converteixen en símbols de valors compartits, ideals o aspiracions d’una societat. En alguns casos poden esdevenir polèmics o, com a mínim, no compartits per a tot el món; el fet cert és que l’elecció dels patums és personal i intransferible. En alguns casos pot tractar-se de líders polítics, cantants destacats, escriptors de referència, esportistes d’elit, entre altres; en el meu cas, més enllà dels situats en el món de la literatura i del pensament, em trobe amb casos d’influència transversal per la seua referència en distints camps de la creació. Un patum com cal esdevé un model a seguir, inspirador i motivador per continuar endavant malgrat els problemes, perquè aporta la satisfacció emocional de la seua admiració o el sentiment de seguretat. Figures lluitadores que sempre han estat al peu del canó, tot i les situacions difícils en què s’han trobat: el silenci, el menyspreu o simplement l’aïllament pel seu pensament o per la seua discrepància.

En el mes de gener farà 5 anys que vaig perdre una d’aquestes referències, l’escriptora Isabel-Clara Simó. Sempre li estaré agraït del que vaig aprendre de la seua manera d’entendre el món. Potser és un dels exemples més evidents que he tingut per aprendre a assaborir el pas de cada segon: un tarannà d’impuls davant de la desídia, contra la ressignació imperant en un món cada vegada més inactiu. De la seua mà coneixia l’any 1997 un altre dels meus patums: el pintor Antoni Miró. Amb els seus 80 anys retinc cada dia que sé que és amb nosaltres. Em rebel·le a oferir els reconeixements als nostres pilars de referència només quan ja no són entre nosaltres; per això mateix, dins del meu balanç del 2024, reprenc el plaer de reflexionar el que ell ha representat per la meua generació. Ens quedem, a poc a poc, sense els referents que han marcat la nostra realitat de les últimes dècades.

El temps passa i, si no l’aturem una mica, anem perdent-los sense entendre el que han representat per nosaltres. No cal ser artista plàstic per a entendre que la seua figura va més enllà de la seua pintura: una obra amb un fort contingut social i polític, de denúncia contra les injustícies, a través d’imatges impactants i directes en la diversitat d’estils que ha conreat, que fomenten la reflexió i l’autocrítica. Una figura controvertida però respectada, difícil en alguns moments per al poder establert, amb reconeixement internacional, que ha donat a conéixer la nostra llengua i cultura més enllà dels camps habituals del saber. Una personalitat propera que, amb cada conversa íntima que he tingut l’ocasió d’establir, m’ha fet creure en els ideals impossibles, en la lluita per la defensa de la veritat i en el treball constant, encara que ens vulguen silenciar. Faig meua la seua veu, l’assaboresc en cada text que escric, perquè necessitem retenir en el temps un model intel·lectual com el que ell ens ofereix. Per sempre.