Un riu ben canalitzat

Com és sabut i es pot veure en fotografies antigues (i no tan antigues), la llera del riu Vinalopó al seu pas per la ciutat d’Elx era la típica d’una rambla mediterrània: summament ampla i profunda, sense aigua la major part de l’any, quasi sempre seca, amb un abundant pedruscall de terra, sorra i pedres i amb una vegetació escassa: la «Rambla», s’anomenava popularment entre nosaltres, el «riu d’arena» dels àrabs.

Una de les grans obres de l’alcalde Vicente Quiles fou la canalització d’aquella rambla (1966-1979) al llarg de quasi quatre kilòmetres, des de la Rafa Vella al nord fins el pont de Barratxina al sud, val a dir tot el tram urbà del riu. El model triat (supose que per enginyers de camins) va ser un gran caixer central (16 m d’ample i 6 m d’alt) que devia conduir l’aigua de les grans avingudes, i un canal petitó (1,80 m d’ample), amb arenadors de tant en tant, per a conduir l’aigua que discorre habitualment i que, per imposicions «ecològiques», des de fa unes dècades ja no es pot utilitzar totalment en el reg dels camps de palmeres com s’havia fet sempre. Amb aquesta secció tipus, a més dels talussos arbrats laterals superiors, es van originar una gran superfície plana transitable al fons del riu (unes 60 ha), a les dues vores del canalet central, i dues plataformes laterals més altes, a les vores, d’entre 5 i 20 metres d’amplària, que podien enjardinar-se i ser utilitzades com a passeig. Es tracta d’una solució d’enginyeria que ha funcionat perfectament des de que entrà en ús ja que ha evacuat l’aigua de les torrentades del Vinalopó que cada pocs anys assoleixen aquí uns quants metres d’altura i també suportà la gran crescuda del 20 d’octubre de 1982, quan, sense fer mal, el gran canal central s’omplí fins desbordar-se i s’inundaren els passeigs laterals. Aquesta n’era la finalitat primordial.

Tanmateix, seixanta anys després podem constatar que aquella actuació tenia tant un caràcter urbà com hidrològic. En efecte, les dues plataformes laterals han esdevingut un lloc magnífic de passeig i d’esbargiment i el canal profund és un immens espai buit, per on poden circular vehicles de manteniment, per on es pot passejar a peu i en bicicleta, on es poden fer celebracions multitudinàries (espectacles de focs artificials, carreres i competicions de tota mena) i, sobre tot, on es desenvolupà el genial projecte artístic i popular ideat per Andreu Castillejos, Juan Llorens i no sé si altres pintors que van anomenar «Proyecto Víbora» (1991, 2014, 2023) i que caldria reeditar cada cinc o deu anys.

L’urbanista Ribas Piera, en una visita que féu a Elx, deia que als Països Catalans els rius urbans més civilitzats, ben pensats i ben dissenyats, eren el d’Elx i el de Perpinyà, als extrems sud i nord el país. És evident que les actuacions en aquest espai obert de la ciutat han estat nombroses i ha hagut una gran quantitat d’encerts. De fet, si pensem en errades flagrants només se’m venen dues al cap: l’arrancament de la tira de palmeres en el passeig de ponent, entre els ponts Nou i d’Altamira, feta durant el mandat de l’alcalde Diego Macià per un mal enginyer municipal (i també la manca de palmeres en l’enjardinament) i les dues panxes absolutament incongruents (diria que producte de la desídia que originen els mals dissenys) que hi ha entre els ravals de Sant Joan i de Santa Teresa. Encara podria afegir-ne un altre que, tanmateix, la mare natura, sàvia i previsora, s’encarregà de corregir aviat: pels anys vuitanta, un enginyer de camins municipal ben intencionat proposà i aconseguí de la Confederació Hidrogràfica del Segura que el llit del riu fos «renaturalizat», la qual cosa consistí en arrencar el formigó que ja hi havia i disposar-hi uns pedrots enormes, més o menys plans, més o menys irregulars, una solució semblant a la del nou llit del Túria a València.

Amb aquesta intervenció tan innecessària com absurdament neoromàntica ja no s’hi podia passejar ni podien circular-hi vehicles de manteniment. Com diem, però, la mare natura reparà aviat aquell desficaci: amb la primera avinguda tots els pedrots anaren a parar a Santa Pola i s’hi hagué de tornar a formigonar el caixer: temps, diners i treballs perduts.

A banda d’aquestes pífies, la immensa majoria de les intervencions han estat magnífiques i han tingut premis i lloances de diversa mena: plantació d’arbres, enjardinament, construcció de murets, formigonat de la plataforma inferior, introducció de passarel·les metàl·liques sobre el caixer gran i sobre el canal petit, arenat dels passeigs laterals ara i adés, etc. fins culminar en la construcció de l’esplèndid «Valle trenzado» (2009-2013), de l’arquitecte Paco Leiva, (lamentablement inacabat) amb les potents (i caríssimes) passeres de formigó de formes cargolades, i la disposició de baixades, muretes, bancades, senderes i baranes, una feinada humil però útil que dirigeix l’arquitecte municipal Julio Sagasta.

Així les coses, aquest fragment de ciutat ha entrat a formar part d’un debat estèril entre ecologistes de consigna, polítics de rància escola, aficionats a la hidràulica i altres formadors de l’opinió pública. Parle del que en tornen a dir, amb un terme de poc espessor semàntic però que s’ha posat de moda, «renaturalització» d’elements pretesament «desnaturalitzats», un debat que inclou la falsa disjuntiva de «netejar» o no urbi et orbi els cursos fluvials. I dic que és un debat estèril perquè cap resposta simple pot resultar apta per a tots els llocs ni adient per a resoldre un problema complex. Ni s’ha de netejar «tot» ni s’ha de deixar «tot» en un estat salvatge o descurat. S’hauria de filar molt més prim i amb una sensibilitat extrema: en uns llocs caldria fer una cosa i en uns altres, una altra.

Però, certament, en aquest tram urbà del riu Vinalopó no cal fer res que no siga conservar i mantenir perquè ja la mare natura s’encarrega cada dos o tres anys de «renaturalitzar» el caixer amb avingudes més o menys generoses que netegen el canal. D’una banda, ningú amb dos dits de front pot proposar seriosament que es desfaça allò que hi ha (murs laterals, solera i canalet inferior, passeigs i jardins laterals) per a tornar a tenir una rambla de pedruscall «natural» com la que es veu a les fotografies anteriors a 1960; i d’altra banda, fer jardinets o ficar pedrots aquí dintre tornaria a ser tirar els diners i augmentar el perill d’inundació, sobre tot, quan l’aigua arrossegue aquests elements fins el pont de Barratxina (un altre bunyol: podem parlar també de ponts i altres barreres «artificials») i l’embosse o el trenque, amb conseqüències, certament, lamentables.

La resta del riu Vinalopó al nostre terme municipal, des de la ciutat cap al nord, fins el pantà (uns 7 km), i cap al sud, fins l’antiga albufera d’Elx (uns 11 km), es manté en un estat «natural» excel·lent que l’aigua de les riuades ajuda a fer, refer i perfer. Tan absurd seria canalitzar o «netejar» aquests trams del riu com destruir la canalització del tram urbà: tornar aquest tram a un estat silvestre, preurbà, a més de fer-nos perdre un bon espai d’esbargiment, seria com si tornàssem la ciutat (un artefacte absolutament «artificial», recordem-ho) a un estat «natural» deixant créixer pels carrers, edificis i jardins tot tipus d’herbes adventícies, «naturals», una cosa que complauria poca gent. Com a molt es podria pensar en deixar d’utilitzar-hi sistemàticament herbicides i pesticides: tenir una mica més d’herbam pels espais públics no aniria malament. n