Carta a pares i mares

Si vostè es troba entre els pares i mares que, a proposta de l’actual Conselleria d’Educació, ha de triar entre valencià i castellà com a llengua base d’aprenentatge dels seus fills, i si finalment no es retira la proposta com estan demanant moltes famílies i professorat, tal volta l’interesse tindre una major informació. Tinga en compte, però, que la seua opció dependrà de la d’altres si la seua no és majoritària i que, per tant, podrà ser ignorada. Volent defensar la suposada «llibertat educativa» el conseller Rovira ha clavat els col·legis en un pantà llefiscós d’on vorem com es pot eixir... On hi havia un consens de la comunitat educativa, famílies i professorat, ara hi ha un estèril debat més ideològic que pedagògic i un possible trencaclosques organitzatiu que fins i tot pot arribar a forçar algun canvi de centre. Però, dit això, des d’ací els encoratge a no defallir i fer la millor tria possible, i després de tota una vida dedicada a l’ensenyament, els puc assegurar que la millor via és dir sí al valencià, per augmentar el cabal de sabers i aprenentatges, per no tancar portes.

Malauradament, l’ensenyament del valencià ha estat altament polititzat des dels seus inicis, amb el rebuig d’una part dels pares –però amb el suport de bona part de les patronals dels centres concertats- sense considerar el que realment importa: els beneficis que la seua filla o el seu fill, com a educands valencians, i per tant com a ciutadans d’un territori amb dues llengües oficials, podran gaudir ara i en el futur. I no només li parle de la facilitat per obtindre un lloc de treball, indiscutible amb una sòlida formació lingüística, si no també de gaudir d’una cultura que ha donat, entre d’altres coses, obres tan sublims com el Tirant lo Blanc o la poesia d’Ausiàs March o de Vicent Andrés Estellés.

El 23 de novembre de l’any 1983 s’aprovava la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Ha passat molt de temps i en aquests 41 anys sembla que no hem estat capaços, com hauria d’haver fet una societat saludable, d’arribar a un acord estable i durador sobre la millor manera de fer complir ja no la LUEV si no també el que la Constitució i l’Estatut d’Autonomia ordenen: protegir, enriquir i enfortir totes les llengües espanyoles, per tant, el valencià, llengua perseguida secularment necessitada d’especial protecció. L’objectiu final de la LUEV era -i és- que tots els valencians que passen pel sistema educatiu aconsegueixen competència en les dues llengües. Però el camí que hem fet, per raons que poc tenen a vore amb l’educació de qualitat i la desitjable integració de llengües, ha estat i segueix sent complicat.

No ha ajudat mai a la saludable convivència lingüística la sempiterna postura de la dreta valenciana, que s’ha entestat a criminalitzar la defensa del valencià -llengua d’imposició han arribat a dir!- intentant convertir la víctima en botxí. Baste saber la falta de respecte de l’actual conseller que ha desestimat més de 4.000 al·legacions a la consulta que pretén fer, i en un sol dia! Tant de bo hagueren tingut tanta agilitat i diligència per gestionar els desastres de l’inici de curs, o, si em permeten la ironia, els desastres de la dana. Però la llengua no té color, és un bé patrimonial de tots els valencians que tots hem de protegir, independentment de la nostra ideologia i de la llengua que parlem a casa. Crear problemes al voltant de les llengües parlades en un territori és crear problemes de descohesió o divisió i desmoralització social. L’única manera de protegir una llengua és transmetre-la, i com a societat, és el sistema educatiu qui ho ha de fer amb les millors garanties d’èxit.

Deixant de banda l’escassa o nul·la competència assolida en les dos llengües en les zones castellano-parlants -on el sistema d’exempcions no ha resultat positiu, no ha fet bé-, els poc ambiciosos programes d’Incorporació Progressiva a penes han assegurat una competència raonable a les àrees de predomini lingüístic valencià. Però es van desplegar amb èxit els programes d’Ensenyament en Valencià i d’Immersió. Tant en l’un com en l’altre, ha funcionat molt bé una metodologia activa i la senzilla fórmula d’usar la llengua minoritzada com a base -que, per cert, mai ha entrebancat l’aprenentatge i la competència en castellà, ans al contrari-. Testimonis d’alumnat i famílies en tenim a bastament. El canvi proposat pel govern del Botànic a un enrevessat sistema de percentatges entre castellà-valencià-anglès no va millorar les coses.

Per una altra banda, tal i com han demostrat molts estudis de neuropsicologia, educar en una llengua minoritzada, valencià, amb presència progressiva de la llengua socialment més forta, castellà, és absolutament beneficiós. El domini precoç de dues llengües aporta moltíssimes avantatges cognitives en la memòria, en la resolució de problemes, en la creativitat i el reconeixement de patrons. El canvi d’idioma aporta una flexibilitat cognitiva que fa més senzill abordar problemes des de diferents angles i proposar solucions innovadores. I l’apertura a dos cultures presents en la societat i, per tant, també a la formació en convivència democràtica. Pràcticament, sense a penes excepcions, les escoles i instituts d’èxit són els que han garantit una formació lingüística sòlida en les dos llengües; sense menyscabar el castellà, llengua tan forta comparativament que mai ha estat en perill.

Per totes aquestes raons, crec que la millor tria és el valencià. És la millor opció, tant si és la llengua familiar com si no, per al futur dels nostres fills i, cosa important, per al futur de la nostra societat.