Agermanats, caiguts, neofeixistes

L’actual Passeig de les Germanies, ara tan estimat pels il·licitans i tan emblemàtic d’Elx, ha estat històricament, tanmateix, un espai públic dissortat, amenaçat amb l’aniquilament i la desaparició. La seua condició perifèrica, allunyat de la ciutat del XIX i del centre burgés, pròxim a un dels dos ravals «pobres», el de Santa Teresa, implicà que no fos gaire apreciat pels ciutadans. Es tracta d’un espai lliure públic de formació recent (no més de dos segles) utilitzat, segons sembla, per a batre el gra i, ocasionalment, per a passeig, i que es fossilitzà en la trama urbana probablement per influència de la immediata Caserna de Cavalleria, un edifici de planta i volum potentíssims erigit pel Consell de la Vila a meitat del XVIII per a allotjar els regiments militars, els quals devien utilitzar aquest espai obert (també usat per a activitats «marginals», com ara esquilar les cavalleries i albergar rodamóns) com a zona d’esbargiment. Es tractava, a més, d’un terreny per on discorria l’aigua d’algunes torrenteres, especialment la Vessant de la Torre que encara a principi del XX creava problemes al veïnat en eixir-se’n de mare.

El projecte d’eixample de l’enginyer Canales (1924) situà en el plànol d’Elx aquest passeig, ja que el relacionà amb les altres tres places que ordenaven la trama viària (Espanya, Bisbe Siuri i Crevillent, totes de planta circular) i que, unides per bulevars arbrats (carrers de Josep Maria Buck, Capità Antoni Mena i Antonio Machado), conformaven un trapezi que, malgrat la pobresa conceptual del disseny, ha resultat capital com a referència visual en el quadriculat bastant homogeni del nou barri.

Uns anys abans, en dibuixar el plànol del barri de l’Asil (1916), l’arquitecte Coquillat ja havia traçat un eix visual d’unió travessant el Passeig des de l’Asil fins la plaça d’Espanya, on, molt posteriorment, l’arquitecte Serrano Peral construí l’església del Cor de Jesús (1947-1952), amb la qual cosa s’establí una relació visual entre aquests edificis, església i asil.

Quan desaparegueren les vessants (supose que convertides en clavegueres), la mala fortuna del passeig, delimitat com una extensa àrea verda en el plànol de Canales, s’intensificà amb la construcció en el lateral est de les Escoles Graduades (1928-1931) que, entre edificació i pati, ocuparen quasi la meitat de l’àrea lliure. I encara sort, perquè hi hagué projectes d’utilitzar tot el passeig com a escoles (i també per a construir-hi l’Asil), amb la qual cosa hauria desaparegut per complet. De fet, aquest grup escolar, amb el seu creixement, paral·lel a l’augment de població d’Elx, ha estat el primer enemic de la integritat del passeig.

Quan les Escoles Graduades foren derrocades per a alçar un nou col·legi (1961-1966), es respectà l’alineació al jardí. Però quan als anys vuitanta es derrocà aquest grup escolar per a fer l’actual, molt més gran en volum i superfície, se n’envaí l’espai en una amplària d’un parell de metres, la qual cosa afectà una de les dues files de palmeres (provinents, per cert, de la destrucció de la Glorieta als anys seixanta promoguda per l’alcalde Quiles) que remarcaven l’eix visual Asil-Cor de Jesús.

L’afectació a la integritat del passeig em semblà tan greu que quan vaig informar sobre el projecte, en el procés d’atorgament de la llicencia d’obres municipal, vaig indicar que el nou disseny es devia ajustar a les alineacions del col·legi preexistent. L’Ajuntament, però, volia per damunt de tot un nou col·legi, i el volia tot d’una, per la qual cosa rebutjà el meu informe i va permetre l’arrencament de tota aquella filera de palmeres i l’ocupació de l’espai públic. Fins i tot en el recent projecte de reforma del passeig, la presència de la mola immensa del col·legi ha predominat sobre la geometria preexistent del passeig, que es devia haver respectat, deixant la Creu com a punt nodal del conjunt.

Aquest monument, primer, aportació republicana (dedicat a Galán i Garcia), i, després, franquista (Cruz de los Caídos), requalificà el lloc i li donà centralitat, primer (i ara) amb el nom de les Germanies i després, de los Caídos. Ara, però, s’ha deixat de costat el monument de pedra, mig reblint-lo amb muntons de terra (greu error), desfigurant-lo i formant una gran plaça, a mena d’atri, davant de la porta principal del col·legi.

Quan explicava tot açò a l’arquitecte Rocamora, la meua proposta (que caigué en sac foradat) comprenia també la redefinició amb dues fileres de palmeres dels perímetres de llevant i de ponent del passeig: en un cas, adossant-les al col·legi «invasor» i en l’altre, suprimint els aparcaments d’aquest tram del carrer de García Lorca i ampliant el passeig de vianants (aleshores jo encara creia que les palmeres eren sagrades a Elx, però després que el Consistori s’ha dedicat a tallar-les, suggeriria la plantació dels tarongerets pollosos que tant complauen l’alcalde Ruz).

Clar que aquesta reforma ha estat un exercici d’equilibri gens reeixit ni políticament ni arquitectònica perquè el passeig ja estava bé com estava i a les ciutats i als ciutadans se’ls ha de deixar respirar; la memòria urbana ha de fer el seu camí i assentar-se amb el temps; no es pot estar contínuament amb obres que desfan i trenquen el que està fet, moltes vegades (com en els jardinets de Maria Teresa Sempere o del Primer de Maig) no per a fer millores, sinó «pitjores».

La reforma del passeig només tenia justificació política: els socialistes volien llevar la Creu i els neofeixistes, deixar-la; però ni el bon estat del jardí, dels paviments i de l’arbrat, ni la proposta de fer visitable el refugi de la Guerra, no res justificava aquest balafiament de diners públics. I, certament, la idea de resignificar el monument franquista era d’antuvi una «missió impossible». Ja hem vist com, malgrat la sibil·lina idea d’unir les figures de Ramon Pastor i d’Adolfo Suárez (tots dos morts i, per tant, sense possibilitat de parlar-ne), malgrat les cites reiterades de «concòrdia» arreu l’enjardinament en nombrosos rètols, i malgrat la capacitat propagandística de l’alcalde Ruz, ninguna força d’esquerra ha picat l’ham, ni partits polítics, ni exalcaldes socialistes vius, ni sindicats, ni associacions; ni, en un altre àmbit, la mateixa jerarquia catòlica.

Si Ruz fos més intel·ligent se n’adonaria que el seu pecat capital és la supèrbia i el venial, la incontinència. ¿Com creu que és possible la concòrdia que ell imagina o la resignificació d’un monument de la dictadura de Franco (símbol de la victòria «regada con la sangre de los Caídos por Dios y por España» contra el règim legal de la República) quan s’adoba amb discursos incendiaris i espantosos, radicalment feixistes, com els que emet de contino, com si tingués diarrea oral permanent, la seua sòcia, aquesta fanàtica instal·lada en l’Ajuntament, una forastera aliena, regoladissa i desarrelada, un pudent sepulcre blanquejat (Mateo 23:27-28), proclames que enllacen directament amb les que els falangistes nostrats (i els neofeixistes de Videla en Argentina i, ara, de Milei) llançaven en la postguerra en aquest mateix lloc i davant aquest mateix monument? És per això que jo crec que s’han de mantenir dempeus les creus dels caiguts: perquè són el símbol indeleble, viu, fet pedra, de la criminal dictadura franquista. I això, ara que el neofeixisme s’estén com un càncer maligne per les institucions, els demòcrates hem de procurar que no s’oblide ni a Elx ni a l’Estat espanyol ni al món entregue.