Robatoris, acció policial, restauracions

Tots els que passaven pel Camí Vell de Santa Pola, en arribar a l’encreuament amb el camí de la Baia, el podien veure encastat en la paret de la porxada de la casa de l’hort, que (trencant la norma d’aquesta arquitectura tradicional que situa la porxada al sud) mirava al nordest i al camí. Era d’aquelles coses antigues de la ciutat que, tot i trobar-se en una propietat privada, formen part de la vida pública i acaben sent reconegudes, valorades i estimades per tothom.

Mon pare -Gasparet, el de l’Hort del Sol- heretà la casa i un tros de l’hort a meitat dels anys de 1960, quan es morí sa mare -la iaia Mercedes-. Ell era el primogènit de la família i, com els seus cinc germans, havia nascut en aquella casa antiga d’un hort de palmeres. Tots s’havien mostrat orgullosos sempre d’aquell plafó ceràmic d’uns 80 ×80 cm format per setze manises on hi havia representat un sol antropomòrfic, jocund, sanot i categòric, pintat en uns colors grocs intensos que Lluís Olagüe suggereix que provenien dels grocs que es feien a l’Alcora, al nord del país, en la cèlebre Reial Fàbrica de ceràmica que havia manat instal·lar-hi el Comte d’Aranda i que començà la seua producció l’1 de maig de 1727, però que també calia relacionar amb les representacions que el Rei Sol, Lluís XIV de França, des de Versalles, havia imposat arreu els dominis francesos durant el seu regnat (1643-1715). Perquè segons sembla obtenir colors grocs i violetes intensos no era fàcil als forns de porcellana i era una tècnica zelosament guardada.

Als antics horts de palmeres d’Elx hi havia nombrosos panells ceràmics que donaven nom a l’hort o que en celebraven la família propietària, imatges generalment devotes, de sants o maredéus. L’anagrama marià -pura cal·ligrafia- que hi havia als horts i les cases propietat de la Mare de Déu de l’Assumpció, mercè al celebrat Vincle del Doctor Caro, n’eren una excepció en aquell mostrari elxà (desaparegut ara quasi per complet) de santets vuit-centistes, més o menys edulcorats i amb poca consistència artística. Però el sol de l’Hort del Sol, tan contundent, tan poc -gens- religiós, tan laic, tan misteriós, era una aportació única, insòlita, al paisatge urbà d’Elx.

Resta en el misteri del passat qui encarregà aquella ceràmica, amb quina intenció ho féu, on es va fabricar, com arribà a Elx. Només l’any -«1853»- en un filacteri superior, i un rètol -«Huerto del Sol»- en la part inferior ens donen alguna referència històrica. Segons l’avi, aquell any fou el de la construcció de la casa, no el de la plantació de l’hort, ja que una altra peça ceràmica formada per quatre manises blanques amb lletres blaves, en un lloc central de la casa, ens informava que «Este huerto fue plantado por el inteligente en su ramo, Francisco Jaén, el año 1849», quatre anys, doncs, abans de la construcció de la casa.

Quan uns lladres van picar i van arrancar el plafó del sol el 1991, mon pare es portà un disgust de mort (anys arrere, en previsió de robatoris, havíem pensat en traure les manises, però segons l’avi es trobaven agafades amb un morter de calç molt dur perquè d’antuvi s’havien esmicolat i, si les forçàvem, corrien el perill de trencar-se per complet). Amb poques esperances de recuperar la peça, el pare i jo vam anar a la Comissaria i vam denunciar el robatori perquè a ma casa hem pensat sempre que, encara que puga semblar perdre el temps, s’han de fer aquestes denúncies, perquè mai no se sap quin trellat en pot resultar. La policia ens digué que aquesta mena d’actes delictius la solen fer professionals per encàrrec de col·leccionistes o capritxosos que poden pagar-ho (el robatori i els riscs que comporta). I d’immediat vam traure la peça ceràmica de l’interior que, miraculosament, s’havia mantingut al seu lloc. I encara, perquè quan uns anys després l’Ajuntament comprà la propietat i tot d’una derrocà la casa per «perill», «mal estat», «insalubritat», «manca d’higiene» i aquestes foteses que diuen les institucions públiques (que no solen estimar l’arquitectura antiga) per fer la seua tasca destructiva.

I el miracle arribà quan Gregorio Alemañ em digué que s’havia assabentat que la peça es trobava a la venda en Internet per 1.300 euros (un preu inferior al seu valor pel mal estat de conservació). Això era a principi del 2017 i mon pare havia mort deu anys abans, el 2007. Vaig ser jo, doncs, com a hereu -juntament amb la mare i la germana- qui es va encarregar de fer les gestions amb la Policia Nacional, aportar la denúncia d’un quart de segle abans, documents fotogràfics i bibliogràfics que demostraven la nostra propietat (per fortuna, era una peça que jo havia documentat a bastament en les meues publicacions sobre Elx).

Finalment intervingué una brigada policial especialitzada en perseguir robatoris artístics, parlà amb el venedor (fill d’un col·leccionista de ceràmica que havia mort i que, en haver heretat la col·lecció de son pare, volia fer caixa tot d’una) i ben embalades, però destrossades, en unes banastretes de plàstic, un policia amabilíssim em féu entrega de les 16 manises esmicolades.

El jutge encarregat del cas m’advertí que no podríem disposar plenament d’aquell bé robat i recuperat fins que passàs no se quant de temps. En un principi, vam pensar en donar-ho a l’Ajuntament, però no fiant-nos de la institució ni dels seus caps ni de les seues intencions (massa sovint àvides i pèrfides), i tenint com a mirall la dramàtica experiència en carn pròpia de l’expulsió de l’Hort de Motxo el 2004, vam conservar el conjunt a la nostra casa, lamentant amb tristesa, això si, que el pare no pogués alegrar-se d’aquell bon treball policial.

Vaig provar de contactar amb el Museu Nacional de Ceràmica de València per mostrar-los el plafó, però no em feren ni cas. Els ceramistes Albarranch, que havien fet coses gracioses de ceràmica per al municipi en temps de l’alcalde Manolo Rodríguez, ja no treballaven. Així que aquells basquets, amb les peces greument damnades, es quedaren guardats al nostre garatge fins que l’any passat, Jose Sola, amb una cura extraordinària, procedí a la restauració, el muntatge i l’emmarcat de la peça.

Descontextualitzat, fora del seu lloc, estrany, però conservant encara la vida interior que tenen les andròmines antigues, em mira ara fixament, mentre escric aquestes ratlles, aquell sol antropomòrfic -impassible, bufó, galtut, groguíssim- que portava fins a Elx -no sabem perquè, ni per a què, ni gràcies a qui- el gust per la ceràmica útil i bella de l’Alcora, el poder del Rei Sol de França; un sol que forma part de les moltes històries perdudes i mig oblidades que una vegada van viure -potents, útils, necessàries- en el món dels humans.