La partida d’escacs del Molt Honorable

Vaig aprendre a jugar a escacs de la mà de mon pare. Era un home silenciós i poc conversador, però tenia una passió al llarg de la seua vida: el joc d’estratègia que es juga entre dos oponents en un tauler de 64 caselles i que es juga amb 16 peces negres i 16 blanques. El meu progenitor estimava fer les partides sense ningú; ell mateix marcava les jugades en la seua ment per aconseguir que una de les dues parts acabara fent l’escac i mat al rei rival. Tot fen un exercici del que els psicòlegs anomenen «anamnesi», he recuperat aquest record en la meua ment i m’ha servit per entendre la situació actual de la política valenciana. El Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana sembla intentar jugar ell sol en el tauler, no deixant que cap altre jugador s’hi pose, en una partida en la qual es juga la seua continuïtat en el lloc de responsabilitat que la majoria de representants dels valencians i de les valencianes en les Corts Valencianes van decidir fa menys de dos anys. Així, la situació creada arran de les inundacions de l’Horta Sud del passat mes d’octubre, a partir de la falta d’una alerta prevista amb antelació per a la població, com les errades de comunicació de la justificació d’aquesta negligència, han deixat inicialment sol en la partida al nostre president. Tot sembla embolicat, amb contradiccions en les argumentacions que cada dia exposa que s’assemble més a una situació de «fer taules» en la partida d’escacs simbòlica en què s’ha convertit la seua carrera política.

Si el Molt Honorable és la peça cobdiciada en el tauler polític, sembla que inicialment ha mogut les fitxes per aconseguir un enroc, això és, ha amagat el rei amb un moviment especial entre aquesta peça i una torre per tal de situar-lo en una posició més segura i, al mateix temps, activar la segona. Tant s’hi val si ha optat per un enroc curt o llarg, el que està clar és que cada minut que passa en la partida li queden menys peces que puguen protegir-lo. Si inicialment no deixava l’opció que altres jugadors participaren, a partir de la negació de l’evidència i de les acusacions a altres organismes o institucions de la seua mala praxi, diverses parts han entrat a formar part de les jugades. És obvi que la instrucció de la titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció 3 de Catarroja de la investigació penal comença a oferir unes dades que van fent caure peça per peça la seua defensa. Algunes de les veus que li donen suport comencen a atacar el procés judicial, com ara els representants en les Corts de Vox, amb afirmacions com les que llegíem ahir mateix en el Diario INFORMACIÓN, «solo tiene que recabar pruebas, nada más», al temps que denunciava les possibles «extralimitacions» de la jutge. En la partida d’escacs que s’està jugant, aquestes declaracions semblen intentar influir en el desenvolupament de les regles d’un joc, el de la política en un país democràtic, que estan plenament consolidades: la independència del poder judicial.

Siguen blanques o negres les peces amb les que ara juga Carlos Mazón, sembla que van desapareixent en el tauler. Amb una falsa aparença, una imatge clara de frivolitat que agredeix la memòria de les víctimes de la tragèdia, intenta oferir una perspectiva de guanyador. S’obstina a continuar en la contesa quan tot fa pensar que l’escac i mat està prop. Una persistència que no s’entén sinó és, com apunten algunes fonts (llegiu, per exemple, l’editorial d’Ignacio Escolar en elDiario.es del 22 de febrer) d’aconseguir, per una legislatura com a president, la continuïtat en el Consell Jurídic Consultiu amb un sou anual de 75.000 € durant 15 anys o el fet de tornar de seguida a un mercat laboral fora de les administracions on mai ha tingut una dedicació concreta. Tot això, perquè és difícil entendre que el seu propi partit el resitue en un altre àmbit de gestió a posteriori. Un altre dels motius de la seua continuïtat podria ser la por a les conseqüències penals de la gestió negativa de la dana com a president de la Generalitat. Si deixa l’acta de diputat, deixaria d’estar aforat i quedaria més exposat a la resolució de la causa. Perquè d’una cosa no hi ha dubte, les regles del joc d’escacs són clares: la competència de la gestió de les emergències correspon a la Generalitat, una afirmació inicial del procés que du endavant la jutge que se n’encarrega. El filòsof estoic Epictet, amb la màxima llatina «Sustine et abstine» (suporta i renuncia), ens va oferir el missatge clau d’aquesta situació: la importància de suportar les adversitats i de renunciar allò que no podem controlar, tot acceptant les derrotes com a part natural de la vida. En escacs i en la vida, saber perdre és part del joc.