De la marjal a la Dama i molt més enllà

"Primum vivere, deinde philosophari"

(Frase de difícil atribució)

La Dama d’Elx, juntament amb el Palmerar, és probablement l’element patrimonial més conegut de la nostra ciutat, tant entre els il·licitans i il·licitanes com arreu d’Espanya i Europa. De fet, és molt més coneguda que el Misteri d’Elx, tot i que no es troba a la ciutat ni ha estat reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat. Tanmateix, sabem ben poc sobre el context socioeconòmic de la comunitat que va fer possible esta peça, considerada la joia més important de l’art ibèric.

Segons els historiadors, tot i que fins ara no s’ha pogut estudiar en profunditat la seua trama urbana, la Ilici ibèrica degué ser una ciutat gran, ben comunicada i oberta al comerç, que va viure una època d’esplendor amb un gran desenvolupament cultural, tal com ho testimonien les restes arqueològiques trobades. Aquesta prosperitat va ser possible gracies als intercanvis comercials que es van produir al llarg de gairebé mil anys, afavorint els intercanvis tecnològics i culturals. Uns intercanvis que es van iniciar amb els fenicis, van continuar amb grecs i cartaginesos i es van intensificar en època romana, convertint Ilici una ciutat rellevant en el context del Mare Nostrum.

Però, amb què comerciava Ilici? Quines eren les matèries primeres o els productes elaborats amb els quals comerciava? Ni Ilici ni els territoris de les comarques veïnes disposaven de recursos minerals o forestals importants, i l’agricultura era força limitada en època ibèrica. Què podien buscar aquí els comerciants de l’antiguitat? Des de la ciència històrica, s’apunta als recursos que la costa i la marjal podien proporcionar per explicar la base del comerç de la ciutat ibèrica.

Diversos autors romans, com Pomponi Mela i Plini El Vell, esmenten un golf que anomenen Sinus Ilicitanus. Investigacions recents han confirmat l’existència d’aquest golf i vastes zones de marjals que, en les èpoques ibèrica i romana, s’estenien pel que actualment són les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura. En aquell temps, Ilici es trobava sobre una petita elevació entre dos braços en què es dividia el riu Vinalopó, formant un delta a la seua desembocadura al Sinus Ilicitanus. Aquesta plana al·luvial era apta per al conreu de cereals, oliveres, vinya i altres cultius. A més, es trobava vora àmplies zones de marjal i molt més a prop de la mar del que ho està l’Alcúdia actualment. Per a més informació, es pot consultar l’article «Ilici i la marjal: una lectura ambiental de la història i el territori», que vaig publicar a La Rella (2020).

Les marjals són espais amfibis on l’aigua i la terra es barregen i, gracies a la intensa llum que caracteritza la nostra terra, donen lloc a ecosistemes altament productius des del punt de vista biològic. Aquests ecosistemes acullen una gran varietat de plantes, peixos i ocells, i, des de l’antiguitat fins als nostres dies, han permès l’obtenció d’aliments i matèries primeres que han millorat la salut, la qualitat de vida i la prosperitat de les comunitats humanes assentades als seus voltants.

Aquests recursos, juntament amb l’agricultura de l’entorn, devien permetre cobrir les necessitats bàsiques i generar excedents, que es podien dedicar al comerç, l’administració, la creació artística i cultural, així com als avanços tecnològics. De fet, així s’ha documentat en el cas de Mesopotàmia i la Vall del Nil, les cultures preeminents en l’antiguitat, amb les quals Ilici mantenia contactes indirectes a través dels fenicis, que proveïen aquests pobles de mercaderies procedents d’arreu de la Mediterrània.

Productes com la sal i les cendres de barrella (sosa), altament estratègics i molt valorats en l’antiguitat, així com fibres vegetals, saladures i salses de peix, oli i cereals devien ser la base del comerç que va aportar riquesa econòmica, tecnològica i cultural a Ilici en el primer mil·lenni abans de la nostra era. Una època d’esplendor en la qual la creativitat artística i cultural d’esta comunitat, entre els segles V i IV aC, va donar lloc a la nostra icona universal.

L’aprofitament dels recursos de l’entorn i la seua transformació en benefici propi, ha estat una constant al llarg de la història. El Sinus Ilicitanus i les marjals riberenques han experimentat una evolució geomorfològica al llarg del temps, mentre que, en paral·lel, la tecnologia per a la seua explotació també ha anat avançant. El paisatge actual n’és el resultat. La transformació més significativa del territori es va iniciar al segle XVIII i ha continuat fins avui, tal com vaig explicar en un article en aquest diari.

Actualment, continuem gaudint dels serveis ecosistèmics que les marjals han proporcionat històricament, com la producció d’aliments i recursos materials, la regulació del cicle hídric i la depuració de les aigües, la protecció davant d’inundacions i temporals marítims, o la regulació dels cicles biogeoquímics. No obstant això, alguns d’estos serveis cobren especial importància davant la crisi ambiental actual, particularment enfront del canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, un problema encara més greu que l’anterior.

D’una banda, l’elevada productivitat biològica de les marjals implica una alta absorció de diòxid de carboni atmosfèric, contribuint a mitigar l’efecte hivernacle. De l’altra, esta productivitat permet que les marjals acullen una biodiversitat excepcional. Per aquests motius, la millora de la gestió de les marjals existents i la restauració d’aquelles que siga possible recuperar, s’ha convertit en una prioritat en la gestió del territori per fer front a la crisi ambiental que patim.

Pel que fa a la restauració, a Elx hem assolit una fita important amb la recuperació del Clot de Galvany. Hui dia, el Clot és una autèntica joia de la qual totes i tots ens sentim orgullosos, però la seua restauració no va ser fàcil. Inicialment es va enfrontar a una forta oposició per part dels líders polítics i socials de la ciutat, i només va poder tirar endavant gràcies a una llarga lluita ciutadana sostinguda durant dècades.

Malauradament, en l’actualitat, malgrat els nombrosos estudis i la legislació existent en aquesta matèria, l’actitud els líders polítics i socials ha canviat ben poc. Ara mateix, als Carrissars, la marjal està sent destruïda per la implantació d’activitats agroindustrials amb un fort impacte sobre el territori. Davant d’això, i malgrat les denuncies presentades, les autoritats han demostrat ser incapaces de fer complir la llei i de protegir aquest valuós ecosistema.