Tomasa Mora i el Sant Roc de les Quatre Esquines

Com en un palimpsest (el paper o pergamí on s’esborra repetidament el que hi ha escrit o dibuixat per a escriure o dibuixar de nou), les ciutats esborren els seus trets (edificis, espais públics, jardins, fonts, escultures), els destrueixen o els amaguen i reedifiquen damunt una ciutat nova que substitueix l’antiga ciutat desapareguda. Tanmateix, com passa sovint amb els palimpsests, algunes parts dels escrits o dels dibuixos antics poden romandre o restar ocults sota els nous traçats gràfics o urbans i, si se’ls sap trobar i veure, ens aporten el plaer de la coneixença dels costums dels habitants que hi visqueren.

Fins i tot en una ciutat com Elx que s’ha devorat a si mateixa al llarg de la història, que ha menystingut el propi passat material fins haver-se convertit en una caricatura de la modernitat, en un espai urbà arquitectònicament i urbanística banal i insípid, es poden trobar rastres d’un passat que s’ha esvaït, rastres de la memòria material dels nostres ancestres, d’aquells que ens precediren. I quan l’amant de la ciutat troba en la pròpia població algun d’aquests senyals vius, mig amagats, que ha arribat fins a nosaltres sense necessitat de declaracions solemnes ni de proteccions institucionals, sent l’alegria del buscador que, després de molt remenar l’arena estèril, es troba al riu aurífer una palleta d’or dins el seu garbell.

Això vaig sentir jo quan vaig esbrinar els antecedents i el significat d’un baix relleu de Sant Roc que hi ha encastat al primer pis d’una casa de les Quatre Esquines: una emoció intensa que explique sovint als amics i que vull compartir amb els meus lectors d’INFORMACIÓN.

El relleu escultòric té poc interès, és relativament petit (uns 60×150 cm), modern -de cap a 1960, l’època de construcció del nou edifici-, obra de José Gutiérrez Carbonell (1924-2002) -un escultor alacantí que treballà a Elx durant el franquisme (seus són la Maredéu de l’Assumpció del Pont Vell i alguns altars de l’església del Salvador) i representa una figura estilitzada, amb curvatures característiques de la modernitat dels anys seixanta, però que manté, com era habitual, els trets canònics de l’advocació: la cama esquerra descoberta mostrant la nafra de la pesta que el sant s’assenyala amb el dit, el gos fidel als peus (un spaniel bretó), amb un pa a la boca per nodrir el sant i la llengua fora per llepar-li la ferida, el bordó de pelegrí amb la carabassa per l’aigua, el capell d’ala ampla i les petxines de Sant Jaume cosides al gipó. Però la gràcia de la història és que ve de molts segles arrere. El tram de la Corredora entre la Plaça de Baix i les Quatre Esquines estava dedicat a Sant Roc i des d’antigament hi havia una capella dedicada al sant sobrevolant el carrer.

Sant Roc nasqué el segle XIII a Occitània, a Montpeller, la mateixa ciutat de Jaume I, aleshores part del Regne de Mallorca, i aquesta afortunada coincidència ajudà a la difusió del seu culte per la Corona d’Aragó (com també arreu d’Europa i Amèrica) amb una devoció popular intensíssima (és notable la Scuola Grande di San Rocco, a Venècia, decorada per Tintoretto). De família noble, en heretar repartí els bens entre els pobres i marxà a Roma de pelegrí, curant pel camí els empestats. Segons l’inoblidable Alfons Llorenç, podia ser un «bon home» càtar i el seu nom (de roca) facilità la cristianització dels megàlits «i del sagrat sílex, amb el qual s’obtenia el no menys sant foc»; el seu dit assenyalant la nafra de la cuixa seria, doncs, un senyal només comprensible per als iniciats, que netejaven cicatrius amb una vida nova.

Era invocat per pedrapiquers, marbristes, empedradors i vinaters, però és, sobretot, advocat de les infeccions epidèmiques, les ferides purulentes i les pestes contagioses. L’Església en celebra la festivitat el 16 d’agost, però a Elx degué quedar enfosquida aviat per la lluentor de la festa assumpcionista. Amb tot, el veïnat del carrer encara festejava Sant Roc a la fi del segle XIX. El 1881, segons Castaño, hi hagué volteig de campanes, música de dolçaina, morterets, una missa resada per les ànimes dels morts de l’epidèmia de 1811, carreres de pollastres i de conills, rifes, globus aerostàtics, concerts en una tarima alçada als carrers de la Victòria i de la Pescateria Vella i focs artificials del pirotècnic Albarranch.

En aquest punt, aprofitant la proximitat de la Séquia Major, hi hagué també una font d’aigua salada, la font de Sant Roc o de la Pescateria, imprescindible per a rentar el peix, reparada sovint al segle XVIII.

D’altra banda, a Elx hi havia molts arcs, fornícules i capelles que passaven sobre la via pública dedicats als sants objecte de culte: Santa Bàrbara, Santa Isabel, Sant Isidre, la Maredéu dels Àngels, la Maredéu del Carme. Tanmateix, aquests vestigis de l’espai d’origen medieval desaparegueren al segle XVIII, en una ànsia de modernitat (fer-hi fluid el trànsit, evitar-hi molèsties, ocupar-ne el terreny, apropiar-se’n dels materials) tan pròpia de l’època com lamentable des del nostre punt de vista.

Ibarra deplora en molts escrits la pèrdua que suposaven aquestes operacions de neteja en el secular urbanisme d’Elx. No sabem com eren aquelles capelles, ja que no tenim dibuixos ni fotografies. Eren, però, un element característic de la ciutat conventual que s’ha mantingut en altres poblacions: Almansa, Pena-roja, Híxar, Calaceit. Els nostres veïns d’Asp conserven una formosa capella dedicada a la Maredéu de les Neus que ens dóna idea de com podien ser les antigues capelles d’Elx.

Respecte a la de Sant Roc, sabem per les actes del Consell que es mutilà el 1743, en derrocar l’escala de caragol que hi pujava i donar-li accés des d’una casa adjacent; i el 1760 ja es considerà el «embaraso que causan para las procesiones las capillas de Santa Isabel y San Roque y que, siendo por lo regular sus calles las que sirven de tránsito para las entradas de los reos a las cárceles, entienden estos embarasar el bien público, la execución de la Justicia a título de sagrados, que no lo son, y que con demolerse se consigue también la hermosura de las calles referidas».

Tanmateix, quan es derrocà la capella de Sant Roc, una veïna, Tomasa Mora, moguda per la seua devoció al sant, oferí posar la imatge en la paret de sa casa, pagant ella la construcció d’un nínxol i comprometent-se a encendre-li un llum cada nit i a cosir unes estovalles per a l’altar. No sabem qui pagà el Sant Roc actual, probablement el promotor de l’edifici nou. A més, sembla que no en queda cap imatge ant a les esglésies d’Elx. Però a la Corredora un relleu modern i antic ens recorda un bocí del passat d’Elx que, com la traça mig esborrada d’un palimpsest, ens ha arribat com quelcom viu i palpable.

Quan hi passeu, mireu la imatge sagrada de Sant Roc i compartiu amb mi la satisfacció de saber que, si mantenim els ulls oberts i el cor alerta, veurem que els que desfan la ciutat (aquesta ciutat, qualsevol ciutat) no la podran desfer mai del tot: hi haurà sempre una Tomasa Mora que, devotament, entre cables i fanals, vora aires condicionats i rètols comercials, en mantindrà vius fragments de presència i de memòria.