Blanquejar l’extrema dreta

No ho amague: n’estic preocupat. L’accés de partits d’extrema dreta al govern de diversos països europeu és un fet innegable: Hongria, des del 2010, Itàlia, des del 2022, són un exemple del que representa aquesta realitat. En altres països han tingut una oportunitat durant un temps, com en Polònia, i en altres com Àustria, Suècia, Holanda, França, Alemanya, o com el nostre, on amplien la seua base electoral i condicionen diversos governs, des de l’àmbit nacional a autonòmic o local. Els politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt adverteixen el perill d’aquesta puixança en How Democracies Die (2018): «Les democràcies poden morir o no a mans de generals, sinó de líders elegits, presidents o primers ministres, que soscaven el mateix procés que els va portar al poder». El panorama internacional no presenta unes perspectives millors, des de la Rússia de Putin, als Estats Units de Nord-Amèrica de Trump, a l’Argentina de Milei, representen un triomf de les idees més conservadores i retrògrades de les últimes dècades. Amb justificacions de fals progressisme tenim el cas de la Veneçuela de Chávez i Maduro. S’obté el control del país a través d’unes eleccions lliures per afeblir el mateix sistema democràtic que els ho ha permés des de dins.

L’estigma sobre el concepte «extrema dreta» provoca que els líders d’aquestes d’agrupacions polítiques intenten allunyar-se d’aquesta etiqueta. Defensen la superioritat de la història i de la cultura pròpia, mentre ataquen la immigració com a font de desnaturalització del país i d’origen dels problemes interns del país. S’oposen a moviments feministes, dels drets LGTBIQ+ i altres causes progressistes, amb l’argument que aquests corrents erosionen els valors tradicionals o occidentals. Quan les dades ho confirmen a bastament, neguen l’existència de la violència de gènere, en les accions masculines contra les dones, amb una frivolitat i una extensió de la desinformació que posa la pell de gallina a qui coneixem casos concrets en aquesta matèria. Neguen també l’evidència del canvi climàtic, mentre que defensen la depredació completa del planeta, tot oblidant que els recursos són limitats i que estem hipotecant la vida de les pròximes generacions. Per últim, cal destacar el rebuig al globalisme i als organismes internacionals, com ara la ONU, la UE o el FMI, amb la acusació que limiten la sobirania nacional i perjudiquen a l’economia local.

Quins factors internacionals han operat perquè el seu creixement siga de moment inaturable? En primer lloc, cal destacar com aquests partits han sabut canalitzar el descontent de les diverses crisis econòmiques amb discursos que culpen als migrants, la globalització i les elits liberals que han governat els països. Una classe dirigent política que rep les seues crítiques tot aprofitant els casos de corrupció endèmics i la falta de reacció, en alguns casos, als problemes socials que les diferents crisis han provocat. D’igual manera, els avanços en matèria d’igualtat ha generat una reacció conservadora que veuen aquests canvis com una amenaça a valors tradicionals. L’extensió d’aquests missatges per les xarxes socials, com el foment general de les falses notícies, han fomentat una intensificació de teories conspiratives contra ells que han fomentat la seua difusió.

Mentre alguns pensem que tot açò és preocupant, coneixem mesures en la nostra terra que porten a «blanquejar» aquests postulats radicals. En virtut al manteniment de governs conservadors, en mans del Partit Popular però en minoria, observem com els pactes amb qui representa aquest ideari al nostre país, Vox, faciliten l’assumpció d’accions ultraconservadores que atempten contra la llibertat i el desenvolupament d’un sentit cívic, igualitari i sostenible que sempre havia presidit els nostres governs autonòmics i municipals. A nivell autonòmic, el suport del partit d’ultradreta ha representat el rebuig al Pacte Verd Europeu, l’alineació contra les polítiques que busquen la integració de la immigració i a la negativa a mantenir ajudes a diverses ONG o a iniciatives de promoció del valencià, entre altres. La direcció nacional dels populars avala la negociació i obri la porta que altres comunitats continuen pel camí marcat a València. Estem, sense dubte, en una nova experiència de «blanquejar» polítiques que no compartim la majoria de la societat. Amb el pretext de mantenir un poder que fa aigües per totes bandes, com en el cas de Carlos Mazón, s’assumeixen, de manera frívola i preocupant, accions que ens allunyen de la construcció d’una societat més responsable, justa i igualitària. Tot per retenir el poder. Temps al temps, prenguem nota de les conseqüències i de com es fomenta l’ascens al poder de qui no ha guanyat les eleccions.